FORTIFICACIONS ANDALUSINES EN TERRES CATALANES

Com que ja som a tocar l'estiu i és època de vacances. Pensant en els que ens agrada anar a tafanejar pel nostre passat de recollit un petit llistat de poblacions i lloc on es conserven alguns restes, malgrat en molts casos siguin petits, de les fortificacions àrabs i berbers a Catalunya.

Castells

 

Âger, Albelda, Albesa, Alcolea de Cinca, Alfés, Algerri, Alguaire, Almudèfer, Amposta, Ascó, Banyoles (Tivissa), Belianes, Benifallet, Beseit, Calassanç, Corbins, Estopanyà, Faió, Flix, Fraga, Gandesa, Garcia, Gardeny, Gavasa, Grb, La Granja d’Escarp, Horta de Sant Joan, Llorenç de Montgai, Mequinensa, Miravet, Montmagastre (La Llitera), Montamagastre ( La Noguera), Montpedró, Montsó, Mora d’Ebre, Rasquera, Sant Carles de la Ràpita, Siurana de Prades, Tamarit de Llitera, Ulldecona. 

Torres

Abalarí, Aitona, l’Albagés, Albarca, Albatàrrec, l’Albi, l’Albiol, Alcanar, Alcarràs, Alcolea, Alcoletge, Aldea, Aldover, Alfama, Alfara dels Ports Alforja, Algorfa (o Torre dels Moros), Almacelles, Almatret, Almenar, Almenarella (o la Concepció), Almucàtem, Almudàfer, l’Atmella de Mar, Arbolí, Artesa de Lleida, Aspa, Bartolo, Batea, Berrús, les Besses, Bítem, Bobalà, la Borja (Bellmunt del Priorat), la Borja (Pratdip), les Borges Blanques, les Borges del Camp, els Borjos (Tivissa), els Budells, Burjassénia, Burgebut, Burià, Burxesa, Butsènit, Cabassers, Camarles, la Campana, Campredó, Cantacorbs, Cap Roig (el Perelló), Carrassumada, Carratalà, la Carrova, Castelldans, Castellet (o Coll) de Som, els Castellets, Castelló de Farfanya, Cazarabet (Qasr’Abbàd), Cervelló, Cervià de les Garrigues, Coll del Moro (Almatret), Colldejou, Corbera, el Corder (o Cordé), Cubells, Deltebre, Falset, Fatarella, Favara, la Figuera, la Fullola, Gebut, Gerb, Gimenells, Godall, Granyena de les Garrigues, Linyolsa, Llardecans, el Lloar, Maclac, Maials, Margalef de les Garrigues, Margalef de Montsant, les Menares, Minganya (entre Alcarràs i Soses), Mollerussa, Montagut, Montbrió del Camp, Montbrió dela Marca, Montmur, la Morera de Montsant, Muntanyana, la Mussara, Nonasp, la Palma d’Ebre, Pàndols, Paüls, el Perelló, la Petja, el Pinyol (o Torre d’en), la Pobla de Cèrvoles, Ponts, el Pradell de la Teixeta, Prades, Pratdip, Prior, Rafalgarí, la Ràpita (Vallfogona de Balaguer), Remolins, Riba-roja, Roca Folletera, Roquetes, Saidí, Sant Blai, Sant Jaume (prop de Mequinensa), Sant Jaume d’Enveja, Santa Magdalena de Móra, Sarroca de Lleida, Seròs, Soses, Sucs, Tivenys, Tivissa, Torralba, la Torre de l’Espanyol, la Torre de Fontaubella, la Torre d’en Mercader (Tortosa), Torrent de Cinca, Torres de Segre, Tortea del Moro (Ulldemolins), Tossal del Pobre, Tossal dels Moros (Utxesa), Vellòria, Vilanova de Prades, Vila-seca (Granja d’Escarp), el Vilosell, Vimbodí, Vinaixa, Vinatesa (Artesa de Lleida), Vinebre, Vinfaro, Niganya (Seròs), Zalamera, Xerta. 

Postes

Adà, l’Hospitalet de l’Infant, Massalcoreig, Massalió, Mesquita (entre Alcarràs i Fraga), la Pobla de Massaluca, Solibernat. 

 

Talaies

 

Bellavista, la Cirera (Llorac, la Conca de Barberà), la Cirera (Lladurs, Solsonès), Llau de la Cirera (CASTELLÀS, Alt Urgell), Miquina (entre Torralba i Mequinensa), Montefiu (Aitona), Puig Pedrós (Albatàrrec), Roca Cirera (Alta Ribagorça), Sant Salvador (prop de Torrent de Cinca), Talaia d’Ebre, la Tallada (la Secuita), la Tallada (Freixenet de la Segarra), el Talladell, el Tallat, Tossal de Cirera (Sopeira, Alta Ribagorça), Vinçamet (Fraga).  

Aquesta relació està extreta de: Pere Balañà i Abadía: L'Islam a Catalunya (segles VIII-XII). Col·lec. Nissaga nº 13. Ed. Rafael Dalmau, Barcelona 1997.

 

Les ràpites

Aquest és un article publicat a la revista L'Avenç nº 314, de juny de 2006; dins dels Plecs d'Història local, nº 123.

El Mudejarico m'ha donat una empenta per que no deixi dormir el tema. Així que reconegut a el i al seu ànim continuem defensant el nostre pasat, malgrat els que continuem amb el de " no veure, no escoltar, no parlar".

Plecs d’història local – 123/juny 2006 

Les ràpites, proposta de definició conceptual a Partir del cas del nord‑est peninsular 

JESUS BRUFAL SUCARRAT 

Aquest article ofereix un plantejament innovador en l’anàlisi d'un dels elements característics de la societat andalusina als territoris de Lleida i Tortosa als temps de la Catalunya medieval.

 La intensa recerca sobre Alandalús efectuada a casa nostra està donant uns interessants fruits sobre l'estada dels musulmans als districtes de Lleida i Tortosa, que ocupaven una mica més de la meitat de la Catalunya actual. Les contínues aportacions dels especialistes,(i) en les seves respectives disciplines, obren tot un ventall de coneixements fins avui inèdits, entre ells l’estudi de les ràpites andalusines nord-orientals. Ens volem centrar en una revisió entre l'últim conceptual d'aquesta institució, que terç del segle IX no ha estat estudiada per la historiografia en profunditat, tot i que nosaltres creiem que té una importància destacable en la societat andalusina i especialment als territoris dels districtes de Lleida i Tortosa. Per aquest motiu presentem la present publicació, que aporta noves dades sobre aquest fenomen espiritual i social tan important a l’Islam, ben localitzat i delimitat a la zona nord-oriental des de l'últim terç del segle IX d.C. fins a la segona meitat del segle XII. En aquest territori apareix a través del topònim Ràpita a les poblacions de Vallfogona de Balaguer (Noguera), Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), la Riba (Alt Camp), l'Albiol (Baix Camp) i Sant Carles de la Ràpita (Montsià). L’àrea on es localitzen les ràpites nordorientals reuneix les condicions idònies per dur a terme una vida de ribat i ràpita. Aquestes dues institucions ‑que cronològicament es poden situar  entre l’últim terç del segle IX i el segle XI - necessàriament havien d'estar situades dins un taghr, és a dir, un punt fronterer on es; podia dur a terme el yihad, que significa, a grans trets, fer un esforç o sacrifici per la comunitat o umma. Cal advertir que en el nostre estudi només observem la pràctica del yihad fins a la primera meitat del segle X. Tanmateix ribat i ràpita no són només dos conceptes que vagin lligats a un taghr i a la pràctica del yihad, sinó que també signifiquen viure en comunitat per fer exercicis espirituals i portar una vida d’asceta per esdevenir un bon musulmà, aconseguir l'accés al Paradís i dur a terme una tasca d'educació i islamització destacada dins el món rural andalusí i musulmà en general. Tradicionalment, pels especialistes ha existit una vinculació conceptual entre els mots ribat i ràpita, que identificarien el mateix fenomen amb paraules diferents. L'exercici del yihad lligat a portar una vida d'austeritat en un punt fronterer d'Alandalús era l’ideal del morabit, és a dir, la persona que per les seves inquietuds espirituals es desplaçava cap als tugur per incorporar‑se a un ribat o una ràpita. Aquesta visió actualment no és vàlida en la nostra zona d’estudi, sinó que, partint de l’anàlisi de la documentació, la mateixa evolució històrica de la zona i les innovadores aportacions pel que fa als ribats i les ràpites ens condueixen a establir una nova línia interpretativa dels conceptes de ribat i ràpita. Com ja hem esmentat, als districtes de Lleida i Tortosa tenim localitzades un total de cine ràpites, estratègicament distribuïdes pel territori per tenir un pes destacable sobre l’espai l’àrea l’influencia corresponent. Quan parlem d’àrea d’influència hem de diferenciar dos tipus de representació sobre el territori: la que fan les ràpites de Vallfogona de Balaguer, Sant Carles de la Ràpita i Santa Margarida i els Monjos, d'una banda, i la de la Riba i l'Albiol de l'altra. La distinció es basa en el fet que el concepte de ràpita no és igual en el primer grup que en el segon. 

PRIMER TIPUS: RÀPITA i RIBAT

Les ràpites del primer grup tenen una cronologia de fundació similar, situada al voltant de l'últim terç del segle IX d.C. La data ens ve donada per la documentació extreta de l'enumeració de morabits que anaven a les ràpites feta per l'alfaquí Abu al‑Malik b. Habib, entre les quals destaca la ràpita de Kaski.(2) Aquest alfaquí, segons al‑Zuhri, va viure aproximadament en la segona meitat del segle IX. Aquesta data primerenca creiem que també és aplicable a Santa Margarida i els Monjos i Vallfogona de Balaguer, però amb més reserves. L’absència d'una documentació tan valuosa com l’existent per a Sant Carles de la Ràpita, així com el fet que l'arqueologia no aporti tota la informació necessària, dificulta la contextualització d’aquestes dues ràpites. Tot i això es poden tenir en compte alguns elements. Per una banda el fet que la construcció de la ràpita de Santa Margarida i els Monjos és anterior al primer terç del segle X d.C., ja que cal tenir en compte l'avanç comtal que fa que el territori de l'actual Penedès deixi de ser andalusí per incorporar‑se als dominis de Barcelona. No es pot oblidar tampoc l'atac que va patir Alandalús a mitjans i a l'últim quart del segle IX pels mayus, coneguts també com normands, que algarejaven la costa i penetraven a l'interior peninsular.(3) Fruit d'aquestes incidències, des de l'emirat es va iniciar un procés de fortificació de la costa mediterrània i atlàntica d'Alandalús. Per iniciativa estatal es van construir torres de vigilància i també ràpites i ribats al litoral andalusí que, no oblidem, deixaran de ser un límit geogràfic per esdevenir un taghr, en el qual es podrà practicar el yihad. Pel que fa a la ràpita de Vallfogona de Balaguer, tampoc no tenim documentació que en certifiqui la fundació o alguna notícia que permeti saber aproximadament quan comença a funcionar. L'arqueologia tampoc no és ajuda suficient, tot i que un mur localitzat al castell de la Ràpita sembla ser andalusí, i per tant correspondria a l'antic edifici denominat ràpita, però faria falta un estudi intensiu per situar la construcció en una etapa concreta dins la història d'Alandalús. Creiem que la ràpita de Vallfogona de Balaguer tindria una cronologia similar a la de Sant Carles de la Ràpita i Santa Margarida i els Monjos perquè la seva fundació respondria al mateix caràcter militar que trobem en les dues anteriors. A finals del segle IX el districte musulmà de Lleida entra en una nova dinàmica: deixa de ser un lloc de pas per formar part de l'engranatge defensiu davant l’avanç carolingi primer i comtal després. Així dones, l'apogeu de la família des Banu Qasi i l'impuls emiral van permetre consolidar la nova demarcació, anomenada Frontera Superior, que discorria al llarg de la línia natural de la vall de l'Ebre i tenia la capital a Saragossa, una ciutat emergent i situada estratègicament al mig de la frontera.(4) Així doncs, observem com en una cronologia força primerenca ‑ l'últim terç del segle IX d.C.‑ el concepte de ràpita responia a unes funcions iguals que les del concepte ribat, és a dir, el vessant militar i l'espiritual anaven plegats. No serà firis a mitjan del segle X que es distanciaran, sobretot per l’entrada de nous corrents espirituals vinguts d'Orient que arrelaren amb força al territori andalusí. L'ascetisme, el misticisme i el sufisme són els principals causants d'aquest canvi dins les ràpites. La situació de les ràpites en punts allunyats, en llocs on el sacrifici personal i l’esforç són considerables per sobreviure, perdura per sobre de l'aspecte militar; per aquest motiu a la zona nord ‑ oriental arrela la concepció espiritual per damunt de la militar, i es distancia de les funcions de ribat que perduraran en regions on l'activitat bèl·lica és més intensa, com ara Toledo. Seguint amb fil argumental, hem de tenir en compte que a partir del 929 d.C., Alandalús esdevé califat. És una etapa caracteritzada pel màxim control sobre el territori peninsular i es viu amb una relativa estabilitat, especialment a l'espai fronterer que afecta els districtes de Lleida i Tortosa, gràcies, en part, a les contínues ambaixades que envien els comtes cristians a Còrdova per signar acords de pau. 

SEGON TIPUS: LES RÀPITES CALIFALS.

Malgrat no tenir documentació ni cap evidència material que l'arqueologia hagi pogut estudiar, creiem que les de la Riba i l'Albiol responen a un tipus de ràpita diferent de les tres anteriors. No s'ha localitzat cap resta arquitectònica que permeti associar el topònim ràpita a un edifici. Tot i que en els casos de Vallfogona de Balaguer, Sant Carles de la Ràpita i Santa Margarida i els Monjos tampoc no hi ha evidències suficients de l’existència d'un immoble, en veure la seva evolució històrica i conceptual opinem que el tenien. A més, la situació territorial de la Riba i l'Albiol sembla buscar apartar‑se del món més que no pas estar a primera línia de la frontera, ja que es troben dins el districte de Tortosa, a cavall de la serra de Prades i el camp de Tarragona, seguint el pas natural entre aquesta zona i la plana de Lleida. No tenim constatada l’existència de cap fortificació, malgrat que, en un document del 115 8, a la zona de l'Albiol Joan Martorell dóna la fortalesa islàmica a condició de reconstruir‑la. En cap cas, però, apareix el topònim ràpita en la documentació. Per tant soni del parer que aquest tipus de ràpita és el que neix arreu del territori musulmà, dedicada únicament al recés espiritual, a dur una vida pietosa, on es podia esdevenir un home sant o sayj. Així dones, les ràpites de la Riba i l'Albiol responen a un topònim associat a l’àmbit territorial per on es mourien els pelegrins que seguirien aquest model de vida tan admirat per la societat andalusina i musulmana pel seu ascetisme: vivien del que els proporcionava el bosc, es refugiaven en coves o construïen simples cabanes de fusta. Aquestes ràpites daten, aproximadament, de la primera meitat del segle X d.C., quan els moviments ascetes, místics i sufis prenen força dins l’ortodòxia musulmana. A més, cal tenir en compte que a finals del segle IX les ràpites deixen enrere les funcions militars per evolucionar vers una concepció espiritual. A través d'aquesta petita aportació volem aportar llum sobre una institució prou important dins la societat musulmana en general i andalusina en particular. La ràpita esdevé un clar model de vida i comportament dins una societat altament religiosa, on la paraula de Déu i l'Alcorà prenen un control absolut entre els practicants i seguidors. 

Jesús Brufal Sucarrat . Universitat de Lleida 

NOTES 

1. R. AZUAR RUIZ, La ràbita califal de las Dunas de Guardamar (Alicante). Cerámica, Epigrqfia, Fauna, Malacofauna, Alacant: Diputación Provincial de Alicante, 1989 (Col. Excavaciones Arqueológicas, l); Mí­kel de EPALZA (ed.), La Ràpita islámica' ‑ Història Institucional i altres Estudis Regio­nals, Sant Carles de la Ràpita, 1993; Míkel de EPALZA, «Études sur le ribat islamique. Sa spiritualité militaire et ses traces archéo­logiques et toponymiques en Espagne», Re­vue Maroc‑Europe. Histoire. Économies. Societés, Rabat: ed. La Porte, 6, 1994, p. 129‑144; D. BRAMON, «La Ràpita del Cascall al delta de l'Ebre», en Míkel de EPALZA (ed.), La Ràpita islámica.... p. 109‑120; M. MARN, «El ribat en al‑Anda­los y el Norte de África», en Míkei de EPALZA (ed.). La Ràpita islúmica.... p. i2i‑i30; C. MARTINEZ SALVADOR, El ribat en el Mediterráneo Ifriquiya y Al‑Andalus, dos ejemplos de religiosidad (siglos IX‑XI d. C.), Madrid: Departamento de Prehistoria y Arqueología, Universidad Autónoma de Madrid, 1994, 2 vol. (tesi doctoral d'Història, dirigida pel Dr. Sergio Martínez Lillo); F. FRANCO SÁNCHEZ, «Ràpites i Al‑Monastirs al nord i est de la península d'al‑Andalus», en Mílcel de EPALZA (ed.), La Ràpita islámica.... p. 190‑210. 

2. C. MARTÍNEZ SALVADOR, El ribat en el Mediterráneo Occidental: Ifriqiua y AlAndalus, dos ejemplos de religiosidad (siglos IX‑XI d. C), Departamento de Prehistòria y Arqueología, Universidad Autónoma de Madrid, Madrid, 1994, p. 399 (tesi doctoral d'Història, dirigida pel Dr. Sergio Martínez Lillo). 

3. C. MARTNEZ SALVADOR, El ribat en .... p.309. 

4. F. SABATÉ CURULL, Història de Lleida. L'alta Edat Mitjana, Lleida: 2003, p.20‑32. 

5. P. CATALÁ, «El Castell de l`Albiol», Els Castells Catalans, Barcelona: Rafael Dalmau ed., 1973, IV, p. 131-137. 

BIBLIOGRAFIA BÁSICA 

R. AZUAR RUIZ, La rábita califal de las Dunas de Guardamar (Alicante). Cerámica, Epigrafía, Fauna, Malacofauna. Alacant, Diputación Provincial de Alicante, 1989 (Col. Excavaciones Arqueológicas, l). 

D. BRAMON, «La Ràpita del Cascall al delta de l’Ebre», en Míkel de EPALZA (ed.), La Ràpita islàmica..., p. 109‑120. 

P. CATALA, «El Castell de l’Albiol», Els Castells Catalans, Barcelona: Rafael Dalmau ed., 1973, IV, p. 131‑13 7. 

Míkel de EPALZA, «Etudes sur le ribat islamique. Sa spiritualité militaire et ses traces archéologiques et toponymiques en Espagne», Revue Maroc‑Europe. Histoire. Économies. Societés, Rabat: ed. La Porte, 6, 1994, p. 129‑144. 

F. FRANCO SÁNCHEZ, «Ràpites i Al-Monastirs al nord i est de la península d'Al‑Andalus»,

Míkel de EPALZA (ed.), La Ràpita islàmica..., p. 190‑2 10. 

Míkel de EPALZA (ed.), La Ràpita islàmica: Història Institucional i altres Estudis Regionals, Sant Carles de la Ràpita: Ajuntament de la Ràpita / I.C.M.A. / Generalitat Valenciana / Diputació de Tarragona, 1993.

M. MARN, «El ribat en al‑Andalus y el Norte de Àfrica», en Míkel de EPALZA (ed.), La Ràpita islàmica.... p. 121‑130. Carmen MARÚNEZ SALVADOR, El ribat en el Mediterráneo Occidental: Ifriq¡ya y A l‑A ndalus, dos ejemplos de religiosidad (siglos IX‑XI d. C.), Madrid: Departamento de Prehistoria y Arqueología, Universidad Autónoma de Madrid, 1994, 2 vol. (tesi doctoral d'història, dirigida pel Dr. Sergio Martínez Lillo). F. SABATÉ CURULL, Història de Lleida. L'Alta Edat Mitjana, Lleida: Pagès editors, 2003.      

 

CONSIDERACIONS PRÈVIES

 Desprès defer la ruta de les medines he pensat que calia posar a l’abast de tothom una informació prèvia i genèrica.

La he tret de la Guia del Museu de la Noguera de Balaguer, que us recomano molt de visitar perquè està molt ben presentat i té molt d’interès. I el poble de Balaguer també està ple d’encant.

 

Conquesta musulmana de la Hispània visigoda.
L’any 711, un exèrcit àrab enviat  pel governador del nord d’Àfrica creuà l’estret de Gibraltar i derrotà els visigots de Roderic a la llacuna de La Janda o riu Guadalete. La conquesta d’Hispània fou ràpida, a causa de la situació de crisi econòmica i l’existència d’una classe dirigent dividida i feble. Entre el juny del 713 i el setembre del 714, la pressió militar ja es va fer sentir sobre l’alt Aragó, Lleida i Tarragona i continuà fins a l’any 725,en que conclogué la conquesta de la Tarraconense i la Septimània.
Els pactes i les capitulacions van ser la tònica general al llarg d’aquesta conquesta que, en els primers moments, devia suposar control militar, a partir de la construcció de campaments i l’establiment de guarnicions a les ciutats més importants.
Podem imaginar que la població indígena de les nostres terres devia estar agrupada en poblats similars al que s’ha conservat al Bovalar (Serós). Es tracta d’un petit poblat estructurat al voltant d’una basílica que va estar en funcionament entre el final del segle IV i el començament del segle VIII, moment en què el conjunt fou destruït per un incendi.
L’economia familiar bàsica d’aquest poblat era constituïda pels cultius de secà ‑com l’olivera i el cep‑, els cultius de regadiu ‑com el lli i fruiters com el presseguer‑ i era reforçada amb l’existència d’una ramaderia en la qual predominaven els òvids, els bòvids i, en menys proporció, el ramat porcí. Entre les eines i les instal·lacions relacionades amb l’obtenció i l’elaboració de productes agrícoles, s’han trobat una premsa de vi i/o oli, molins de mà circulars, sitges d’emmagatzematge, eines agrícoles de ferro, instruments de cardat de llana i de filat, així com dues habitacions amb bótes per a guardar vi.
al‑Andalus
Amb la conquesta d’Hispània, es va configurar un nou país, al‑Ándalus, amb capital a Còrdova i dependent del califa de Damasc, que es va convertir durant un temps en la primera potència política, cultural i econòmica d’Occident. Els més de quatre segles en qué el nord‑est peninsular va pertànyer a al‑Àndalus van deixar una forta petjada que determinà la configuració de la futura Catalunya.
al-Àndalus fou un complex mosaic ètnic en el qual van conviure diverses cultures. El territori fou ocupat bàsicament per quatre grans grups:
·          les diferents tribus àrabs i berbers que es van establir a les terres confiscades o obtingudes com a botí de guerra;
·          els hispano‑romans i visigots, que es van mantenir fidels al cristianisme i eren coneguts com a mossàrabs;
·          els jueus;
·          els conversos a l’Islam, amb el temps anomenats muladís, que van assolir el mateix estatus que els conqueridors.
La llengua àrab (la revelació de Déu s’expressava en aquesta llengua) es va estendre a tots els camps ‑religiós, polític i comercial­- mentre que l’Alcorà es convertí en la referència obligada del sistema jurídic. Aquests factors van generar una progressiva islamització de la població, que es dóna per acabada al segle X.
Islam
Islam significa "submissió de l’individu a la voluntat de Déu". És la nova religió que Déu va revelar al profeta Muhammad i que aquest va predicar a partir de l’any 622 (data que assenyala l’inici del calendari  islàmic, l’hègira).
L’Islam és una nova forma d’adoració, una nova manera de viure i una nova mentalitat que propugna la constitució d’una comunitat de creients en la qual tothom té idèntics privilegis i obligacions i on l’única obediència és la que lliga el creient amb Déu; per tant, necessita d’un seguit de disposicions tant de caràcter social com polític per a regir-se, que van ser recollides a l’Alcorà (revelacions fetes per Déu al profeta mitjançant l’arcàngel Gabriel), la Sunna (fets i gestes del profeta) i ais Hadit (sentències atribuïdes al profeta o alis seus successors). L’Islam es considera hereu del cristianisme i del judaisme, religions també revelades, ells practicants de les quals són definits com a "pobles del llibre" i per tant "protegits", però creu que la revelació feta per Déu a Muhammad és la definitiva.
L’Islam es fonamenta en "cinc pilars":
·          Professió de fe: ‑No hi ha més Déu que Déu i Muharnmad és el seu profeta"
·          Oració, cinc cops al dia
·          Almoina, com a forma de solidaritat amb la comunitat
·          Pelegrinatge, almenys un cop, a la Meca
·          Dejuni durant el mes de Ramadà
Terra, aigua...
Els nouvinguts, experts agricultors, van millorar el sistema de reg d’època romana i van posar en explotació de forma massiva grans zones d’al‑Àndalus. Van introduir importants innovacions en el camp de la irrigació:
·          la captació deis aqüífers i la seva Posterior canalització (els qanats),
·          la multiplicació de les sèquies, i
·          la generalització de l’ús de les rodes hidràuliques (sínies i nores)
Van introduir també nous conreus de cereals, fruiters i verdures: l’arròs, el safrà, la canya de sucre, el taronger, el llimoner, la morera, el cotó, les albergínies, la síndria (meló de moro) i els espinacs. Els conreus de secà més importants eren el blat, la civada, el cep, el lli i l’espart, mentre que l’olivera i la figuera es van convertir en prioritaris. Cal destacar també la ramaderia, sobretot bòvids i òvids, així com el bestiar cavallí i el porcí.
El concepte musulmà de comunitat va afavorir una civilització marcadament urbana, factor que es va traduir en una notable activitat mercantil. A les socs de les ciutats andalusines s’hi podien trobar tota mena de productes, alguns fins llavors desconeguts com l’ivori, el mercuri, l’encens, la càmfora, el sàndal, la mirra, el clau i el pebre. El contacte de l’Islam amb civilitzacions antigues (xinesa, persa, grega, etc.) va comportar que arribessin a al-Àndalus tot un seguit d’innovacions, tècniques i disciplines que fins i tot van ser millorades: el paper, el llibre, la ceràmica vidrada, la brúixola, la pólvora, les indústries tèxtils, com la seda i el cotó, els darrers avenços en medicina, les matemàtiques i ¡’astronomia.

Desprès d’això mireu-vos més informació.

APROFITEM EL PONT

LA RUTA DE LES MEDINES,
UN RECORREGUT PER DESCOBRIR EL PASSAT ISLAMIC DE LA CATALUNYA INTERIOR
La ruta de les medines és un recorregut per la Catalunya interior i les terres de la Franja de Ponent que descobreix el passat islàmic de cinc comarques: la Noguera, el Segrià, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i el Baix Cinca. Aquesta ruta, de 216 km, és la proposta del Centre d’Informació del Palau Robert  per fer una sortida de cap de setmana.

L’eix format pels rius Segre, Cinca i Ebre estructura el territori de la ruta de les medines mitjançant el binomi ciutat ‑ horta urbana. Cadascun d’aquests rius presenta en el seu curs mitja i baix una o diverses ciutats que asseguren el control d’uns territoris amb un alt rendiment econòmic.

Així, el Segre té els nuclis de Balaguer (Balagí) i Lleida (Lârica), mentre que al Cinca, també conegut com el riu de les Oliveres (Nahr az‑zaitún), hi trobem nuclis com Montsó (Munt Shún) i Fraga (Ifraga). L’Ebre té en aquesta zona una important fortificació que progressivament es convertirà en una ciutat, Mequinensa (Miknása), i una gran ciutat, Tortosa (Tartusha), que controla alhora el tram final del curs fluvial i l’àrea costanera.

Els eixos temàtics que configuren aquest itinerari són la vida a les ciutats islàmiques de la frontera (s. X ‑ XII) i la base agrícola que es troba en l’arrel de la seva existència, així com l’evolució de les comunitats musulmanes que viuen sota el domini cristià (mudèjars i moriscos) fins a la seva expulsió a inicis del segle XVII. En aquest espai es materialitza l’esplendor cultural i artística de la societat andalusina de frontera.

A Balaguer trobem el Museu de la Noguera, l’únic de Catalunya especialitzat en el període de l’Islam andalusí. També cal visitar el nucli històric de la ciutat, que conserva de l’època medieval el mercadal i alguns carrers i places porticades a l’interior de la muralla comtal. Dues fortificacions de gran importància situades a Balaguer són el Pla d’Almatà (714‑739), recinte emmurallat que és el jaciment andalusí mes interessant de Catalunya, i el castell de Formós (897‑898).

Els vestigis del passat islàmic més destacats de la ciutat de Lleida els trobem a la Suda i a la Seu Vella. Entre el 800 - 809 Lluís el Piadós va fer‑hi una incursió i va destruir la ciutat, que va ser reconstruïda i fortificada el 883­ - 884. Aleshores es bastí l’alcàsser de la Suda, a la roca Sobirana, que és un dels pocs castells d’origen islàmic que s’han conservat, però que fou transformat posteriorment pels cristians. En la mateixa època que la Suda va ser erigida una mesquita que, mes tard, sota la dominació cristiana, esdevindria Santa Maria l’Antiga, a què s’accedeix des del claustre de la Seu Vella, on destaca la porta de l’Anunciata.

També és interessant la visita al nucli antic de Fraga, que durant l’època musulmana va ser una important població dins el valiat de Lleida. Entre els edificis més notables destaca l’església de Sant Pere, bastida damunt d’una mesquita, que conserva una part de l’edifici romànic (s. XII) i el seu característic campanar d’estil mudèjar.

A Miravet trobem el castell, construït entre els segles X i XI per assegurar el control sobre un tram del riu Ebre, que va esdevenir un dels reductes islàmics més forts del sector meridional de la Catalunya Nova.

Una de les parades obligades de la ruta de les medines és Tortosa, que fou conquerida pels àrabs el 713‑718 i esdevingué capital de la taifa de Tortosa al final del segle X, Aquest període autonòmic coincidí amb la revitalització econòmica i cultural de la ciutat. L’acròpoli fou transformada en fortalesa àrab, la Suda. Coneguda també com el castell de Sant Joan, aquesta fortalesa bastida als segles IX i XII presideix la ciutat. Ha sofert importants modificacions en el decurs dels anys. El 1972 es convertí en parador nacional de turisme i la intervenció afectà de manera decisiva les estructures andalusines. La façana oest conserva set torres que, malgrat que han estat refetes, encara guarden les distàncies i l’alternança del món andalusí. D’altra banda, cal destacar la catedral, d’estil gòtic, que es va començar a construir el 1347, tot i que la façana es va acabar entre el 1728 i el 1757.

Finalment, també són destacables el castell de Mequinensa, el monestir trinitari de Vinganya, a Serós, i l’assut de Xerta, així com el nucli històric d’Ascó.

Podeu obtenir més informació sobre aquesta ruta a la pàgina web del Palau Robert, Centre d’Informació de Catalunya: www.gencat.net/probert .

Presentación del blog

Decidirme a escribir este blog ha sido fruto de un deseo latente y de unas circunstancias que me han puesto en la disyuntiva de hacerlo.
Hace ya algunos años que volví a retomar una antigua curiosidad por los bereberes y sus lugares de asentamiento dentro de aquello que se llamaba, y creo que aún siguen llamando, ""invasión árabe"" de España. El hecho de estar viviendo en una comarca de Catalunya, el Alt Penedès, en donde se conserva una buena toponimia de origen árabe y bereber, hizo que volviese a pensar en el tema. Leí algunos artículos en prensa local y algunos de los libros de Pere Balañà. Y, a ratos, muy de tarde en tarde, vuelvo sobre el tema. Siempre con la misma intención: recordar que la llamada "Reconquista" no supuso la sustitución de un tipo de población por otro, sino la cristianización forzada de la población, unida al cambio del poder político y militar y, a posteriori, es cuando se producen movimientos de población por intereses económicos, como aún hoy en día se siguen produciendo; y es cuando, tal y como hoy en dia sigue ocurriendo, el choque de intereses económicos se disfraza de "choque de culturas", "herejía", " conversos", "sangre pura", "falta de integración"...y un muy largo etcétera para intentar justificar la eliminación del competidor económico. De manera que seguimos haciendo sobre este tema la imagen clásica de los tres monos: no queremos ver, no queremos oír, no queremos hablar.. Y, sin embargo,este bloque de población y sus aportaciones continúa formando, aún hoy en día, parte de nuestras culturas. Por eso os animo a: por una parte informaros más sobre los bereberes a través de los enlaces; y por otra, hacer vuestras aportaciones y comentarios, para que no olvidemos que en la Península Ibérica mantenemos demasiados elementos culturales de origen "moro".

José Luis

Pels catalans

Com que aquesta bitàcora pretèn ser bilingüe al menys. Per que alguns facin una reflexió a sobre el paper del àrabs i berebers a la formació de Catalunya, i ens deixen de parlar de "catalans de tota la vida" ( que és el mateix que parlar de "castellanos viejos"; però d'això parlarè un altre dia)us poso un llistat reduït d'alguns cognoms "de tota la vida"", que són d'origen islàmic, musulmà o bereber.

Adell, Aixelà, Albaida, Albalat, Albelda, Albiol, Alcàcer, Alcalde, Alcarrás, Alcásser, Alcayde, Alcoberro, Alcocer, Aldover, Alfás, Alió, Almacelles, Almela, Almúnia, Alós, Altadell, Altafulla, Altayó, Alzamora, Amargós, Ambrós, Arc, Arisa, Arrufat, Arús, Atadell, Atzuara, Aubalat, Aventín, Avinyonet, Ayach, Ayat, Balil, Ballabriga, Barrabeig, Barrabés, Barrufet, Bechí, Belda, Benaiges, Benaseit, Benavent, Benejam, Beimelis, Bennásser, Bibiloni, Bigas, Bigues, Blancaflort, Boada, Boadella, Bogatell, Bonany, Bonastre, Borges, Borradà, Botarell, Buades, Budí, Burch, Buxarrais, Caba, Cabassers, Cabot, Calafell, Calaf, Calafat, Calatayud, Camarasa, Canet, Cantacorbs, Cantallops, Cantí, Canut, Cardany, Cardellà, Carratalà, Casanys, Casañes, Cassany, Castellsaguer, Casulla, Catà, Catany, Catarineu, Cava, Cid, Cirera, Civit, Codina, Comasolives, Conesa, Corb, Corbera, Creixell, Cudina, Estrac, Falcó, Faneca, Fontay, Fontgibell, Forés, Galcerá, Gallifa, Gamundí, Garbí, Gassol, Gassulla, Gatell, Gaya, Gazull, Gelida, Godal, Gomà, Gomara, Gomera, Gorbs, Guimerà, Gurb, Homar, Horta, Ibars, Jafre, Jodar, Jorba, Juneda, Llabata, Llançà, Llaneras, Llaurí, Llavaneres, Llaveria, Llena, Llibre, Llinars, Llinàs, Llobera, Lloret, Llurba, Maçanés, Maials, Maimó, Mallebrera, Marata, Margalef, Margarit, Masagué, Mascarell, Mascarós, Masó, Masquefa, Massagué, Massanet, Massó, Mataix, Medina, Mediona, Melich, Melis, Mengual, Mesquer, Mesquida, Messeguer, Minaixa, Mingarro, Miravet, Monlleó, Moragas, Moragues, Moster, Munar, Odena, Olius, Oromí, Orpí, Passanant, Puiggalí, Puigmasó, Rabadà, Rafal, Rafeca, Rafeques, Raimat, Rifà., Rocafort, Roda, Rosaleny, Ruaix, Rufat, Ruzafa, Saborit, Sadó, Sagí, Saguer, Sanitja, Sarreina, Sauret, Savellà, Seguer, Seguí, Senent, Sénia, Servera, Sió, Sirach, Sirera, Sivis, Soliovella, Taià, Talaia, Tallada, Talló, Tarroja, Taüli, Torà, Torelló, Torroja, Turinyà, Urpí, Vallabriga, Val-llebrera, Valomara, Veciana, Ventalló, Viciana, Vilademat, Vilafort, Vila-seca, Vilellà, Vinaixa, Vinós, Vullpellac, Xammar, Xerta, Zavellà.

Us heu trobat?

Si voleu trobar el reste o saber una mica mès veieu: Pere Balañà: Els musulmans a Catalunya (718-1153). Orientalia Barcinonensia. Ed. Ausa. Sabadell 1993."

José Luis

Els topònims

Com que n'hi ha gent que pensa que els berebers o els àrabs van deixar poques mostres de la seva presència a Catalunya, o no van a estar mai, us invito a fer d'investigadors dels topònims que teniu al vostre voltant i esbrineu quins són d'origen àrab-bereber.
Per animar-vos us presento un text de Jaume Ramon Solé, escrit a Nova Tàrrega, nº 2890, 20 d'abril de 2004 :
El nostre país ha tingut la sort de tenir en l'insigne filòleg Joan Coromines un dels millors mestres en etimologia i toponímia. Els diccionaris etimològics i toponímics del català i del castellà li van costar tota una vida d'esforç i treball. Darrerament, però, i en la mesura que s'han anat ampliant els coneixements de la llengua bereber i de l'àrab marroquí, algunes de les seves hipòtesis s'estan revisant. Els guerrers i les tribus berebers van arribar al que avui és Catalunya, sobre l'any 720. En aquella època el poble bereber estava poc o gens arabitzat, i és lògic pensar que la seva llengua deixés la seva empremta en molts llocs. Si a aquest fet hi afegim la proximitat que la llengua bereber tenia i té amb l'euskera, i amb la llengua dels ibers, la polèmica dins el món de la toponímia i l'etimologia està servida.
L'etimologia i la toponímia són un món apassionant i interessant. Cada nova hipòtesi aporta coneixement i màgia a l'univers dels mots. Com diu Salvador Espriu: "Però hem viscut per salvar-vos els mots/ per retornar-vos el nom de cada cosa".

Atreviu-vos a fer d'investigadors i a les vostres tertúlies aventureu hipòtesis a sobre l'origen dels noms de lloc i els cognoms dels que teniu coneixement.

José Luis

Dificultades para investigar

Cuando queremos hacer una investigación sobre el pasado árabe-bereber de la península aparte de nuestra actitud mental (que hemos de revisar) el principal problema que encontramos es que la cristianización forzada de los habitantes de la Península Ibérica destruyó, mejor dicho arrasó, aniquiló, hizo desaparecer, cualquier vestigio físico de la existencia de cualquier elemento que recordase esa presencia mayoritaria de no-cristianos (lo que no se ve no ha existido nunca.
Por tanto es muiy difícil que aparezcan testimonios materiales; pero lo que sí hemos conservado es todo aquello que podía transmitirse por tradición oral: cantos, gritos, costumbres (no hay que olvidar que el movedizo baile en el calendario de la semana santa se debe a la pervivencia de un calendario lunar, tal y como aún mantiene el mundo musulmán).
Para que los incrédulos tengan algún momento de reflexión ( ya dije que no queremos, ver, no queremos oír, no queremos hablar ) os propongo que leáis la historia de Hipatia y la destrucción de la Biblioteca de Alejandría (por cierto, ahora reconstruida con todo fasto).

Hipatia de Alejandría fue, sin duda, una de las primeras mujeres en la historia que contribuyó al desarrollo de las matemáticas. Nació en Alejandría, Egipto en el año 370 de nuestra era y murió en esa misma ciudad en el 415.
Hipatia se dedicó, durante veinte años, a investigar y enseñar Matemáticas, Geometría, Astronomía, Lógica, Filosofía y Mecánica en el Museo, ocupaba la cátedra de Filosofía platónica por lo que sus amigos y compañeros la llamaban "la filósofa". Ganó tal reputación que al Museo asistían estudiantes de Europa, Asia y África a escuchar sus enseñanzas sobre "la Aritmética de Diofanto" y su casa se convirtió en un gran centro intelectual. Citando nuevamente a Sócrates Escolástico: "consiguió un grado tal de cultura que superó con mucho a todos los filósofos contemporáneos. Heredera de la escuela neoplatónica de Plotinio, explicaba todas las ciencias filosóficas a quien lo deseara. Con este motivo, quien deseaba pensar filosóficamente iba desde cualquier lugar hasta donde ella se encontraba... pero a más de saber filosofía era también una incansable trabajadora de las ciencias matemáticas". Escribió varios documentos, entre ellos, Sobre el Conon Astronómico de Diafanto donde se habla de ecuaciones de primero y segundo grado. Creó el astrolabio y la esfera plana. Inventó un aparato para agua destilada, uno para medir el nivel del agua y uno para determinar la gravedad específica de los líquidos. A esto se le llamó mas tarde un aerómetro o hidroscopio.
Hipatia se convirtió en una de las mejores científicas y filósofas de su época, erudita de un conocimiento que los cristianos identificaban con el paganismo y que por tanto perseguían.
Cirilo, el arzobispo de Alejandría la despreciaba porque era un símbolo de cultura y de ciencia, que la primitiva Iglesia identificaba en gran parte con el paganismo.
Los cristianos quemaron y destruyeron todos los templos y centros griegos, persiguieron a todos los académicos del Museo obligándolos a convertirse al cristianismo si no querían morir. Hipatia se negó; se negó a convertirse al cristianismo, se negó a renunciar al conocimiento griego, a la filosofía y a la ciencia que por más de veinte años había aprendido y enseñado en el Museo. En marzo del 415, acusada de conspirar contra el patriarca cristiano de Alejandría, fue asesinada. Un grupo de cristianos enardecidos la encontraron en el centro de Alejandría y, dejando hablar a Sócrates Escolástico: "La arrancaron de su carruaje, la dejaron totalmente desnuda; le tasajearon la piel y las carnes con caracoles afilados, hasta que el aliento dejó su cuerpo..."
Sus restos fueron quemados, sus obras destruidas, su nombre olvidado. Cirilo fue proclamado santo.

La gloria de la Biblioteca de Alejandría es un recuerdo lejano. Sus últimos restos fueron destruidos poco después de la muerte de Hipatia. Era como si toda la civilización hubiese sufrido una operación cerebral infligida por propia mano, de modo que quedaron extinguidos irrevocablemente la mayoría de sus descubrimientos, ideas y pasiones. La pérdida fue incalculable. En algunos casos sólo conocemos los atormentadores títulos de las obras que quedaron destruidas. En la mayoría de los casos o conocemos ni los títulos ni los autores. Sabemos que de las 123 obras teatrales de Sófocles existentes en la Biblioteca sólo sobrevivieron siete. Una de las siete es Edipo Rey. Cifras similares son válidas para las obras de Esquilo y de Eurípides.

El cristianismo intolerante siempre ha odiado todo lo que signifique progreso y avance de la Humanidad. Y no tenemos que mirar al pasado para comprobarlo.Reflexionad un poco.

José Luis