Blogia

bereberes

La Almunia del Penedès

ALMUNIA: EL SEU SIGNIFICAT EN ÈPOCA ÀRAB

 

 

L’Almunia del Penedès és un topònim o nom de lloc molt significatiu, d’època árab. Permet no sols comprendre el que hi havia en aquest lloc, perquè així ho anomenaven els àrab‑parlants, sinó també comprendre una part important de l’estructura de l’Alt Penedès, en els més de tres segles (del VIII al X) en que aquesta regiò estigué sota el domini dels àrabs musulmans (àrabs de llengua oficial, musulmans de religió).

 

En efecte, els topònims són una font important per a conèixer la història d’aquests tres segles, dels que cap font escrita, ni àrab ni cristiana, fa la menor referència. Permet assegurar la presència d’una societat àrab‑cristiana permanent i utilitzar així les altres fonts indirectes o colaterals de que disposen els historiadors, a més de la toponimia, per conèixer periodes històrics indocumentats de territoris actualment catalans: la geografia (en el que pot considerar‑se permanent, des d’aquesta època fins a l’època moderna), l’arqueologia (cultura material humana que pugui atribuir‑se a aquest periode i a aquella cultura islàmica) i la islamologia (ciència de les constants sociològiques que es donen, amb algunes variants, on es dona una societat musulmana).Sense voler esgotar encara tot el que la toponímia i les altres fonts històriques esmentades puguin donar‑nos sobre aquells tres segles d’història del Penedès, es poden demostrar les possibilitats d’aquesta metologia històrica com l’­anàlisi semàntic d’aquest topònim d’origen indubtablement àrab: Almunia.

 

Significat del nom

 

Almunia en àrab és un nom compost de l’article prefixat al (invarlable en gènere i número) i del nom femení sigular munia, que diccionaris com el Dozy tradueixen com “jardí vast" i el Vocabulista medieval "hortus" (hort/a).

 

Però no es tracta d’una horta qualsevol. La comparació de la situació de l’Almunia del Penedès amb les altres Almunia o "hort", recollides per Asín Palacios (cal posar en dubte l’origen àrab de la Almuiña gallega i la Almuña asturiana), així com les referències de textos àrabs a “munias” concretes permeten precisar que aquella paraula podria traduir‑se per "finca amb jardins frondosos i abundancia d’aigües i productes hortícoles”.

 

Els topònims que encara queden en la Península Ibirica (l’antiga Al‑Andalus dels àrabs) es situen precisament junt a rius o en zones riques en aigües, com la del Penedès junt al riu Foix: les que es situen en zona d’Osca (Almunia del Romeral, sobre el riu Guadalzalema, de nom àrab; Las Almunias, també sobre un riu amb nom àrab, l’Alcanadre, i també en el Somontano, Almunia de San Lorenzo, a la Ribagorça pre‑pirenaica; Almunia de San Juan, en els afores de Montsó; Almuniente, en la zona de regadiu del sud d’Osca). També estan en zones fluvials l’Almunia de Doña Godina, junt a l’Alpartir i el Jalón (provincia de Saragossa), i l’Almunia d’Alzira, junt al riu Xúquer.

 

Més significatives són encara les "munias" esmentades en textos històrics àrabs: la de Toledo, junt al Tajo, on es solien retirar els soberans de la ciutat, i la de València, anomenada "d’Abdelaziz", del rei àrab que la va ocupar, a l’altre costat del riu Guadalaviar i davant de la capital. Aquest aspecte palatí i cortesà de les "munias" ens permetrà aguaitar, més endavant, el paper comarcal d’aquest topònim. S’explica també recorrent a l’etimologia àrab de la paraula munia, remontant‑nos al Coran.

 

L’etimologia corànica de la paraula "munia"

 

La paraula àrab “munia” no apareix com a tal en el Coran, llibre sagrat i clàssic literari dels àrabs, el llenguatge del qual sobresurt i amara el lèxic dels arabe‑parlants. Però sí apareixen altres paraules que il·luminen el significat que els àrabs donaven a aquells horts o "munias" (en àrab, el plural és “munà”).

 

En primer lloc, aquesta paraula està en relació amb verbs i noms que signifiquen “desig”, "il·lusió", "ansia de plaer". Son il·lusions plaents, especial ment del Paradís. Però són moltes vegades il·lusions enganyoses, que Déu permet per a castigar als homes o que del Dimoni, Satanàs, consegueix inculcar en els cor humans. Es tracta de “seduccions enganyoses”, lluny de la realitat, de d’envejes entre persones. Són “fantasies”, agradables, però irreals.

 

El plaer que produeixen aquests "somnis" s’expressa en el Coran en varis versicles que es refereixen a l’emissió de l’esperma masculí, el semen masculí, el semen creador que s’ejacula, barrejant‑lo amb els líquids femenins, el  plaer del coit. Els humans viuen aquell moment de plaer, però és Déu qui crea, i l’home només recorda aquell moment com un somni del passat.

 

Així és com la “munia” és una horta amena, però forma part dels plaers efímers d’aquesta vida. Positivament, és un jardí que representaria una imatge del jardí celeste, del Paradís promès per~) mai merescut. És un hort plaent, però fugaç i terrenal i l’esperança del premi celeste.

 

De fet, el verb coránic tamannà  ("anhelar", “desitjar") i la paraula amani ("desitjos", “il·lusions") tenen un caràcter més negatiu en el Coran que l’ús que els àrabs fan d’aquests termes. En l’actualitat, les felicitacions utilitzen aquest verb per a desitjar benaurances futures i aquella paraula per a expressar els somnis folls però plaents.

 

La “munia" com a finca d’esbarjo

 

D’aquestes consideracions filològiques i històriques es poden deduir algunes conseqüències per a aplicar‑les, amb força probabilitat, a la realitat concreta de l’Almunia del Penedès.

 

Seria segurament una finca o propietat rural. Seria frondosa, abundant en aigües, un jardí de rics conreus, almenys en relació amb les altres terres de la comarca.

 

El caràcter plaent del paratge no excluiria una rentable productivitat agrícola. Estaria aprop, però no molt distant, d’una ciutat o sojarn permanent del governador de la regió, propietari de la finca, on es retiraria a vegades o vindria a visitar per controlar la seva productivitat. Es conegut l’”absentisme" dels rics terratinents musulmans, que habiten en les grans ciutats peró treuen gran part dels seus recursos de les seves finques: gràcies al coneixement de noves tècniques (de conreu, d’­extracció d’aigua, d’empelts, etc.) i de les necessitats del mercat i de la seva demanda, les seves visites regulars a les seves finques rurals marquen un fecund complement de la ciutat i el camp, característic de l’economia i de la civilització musulmanes, fundamentalment urbana i urbanitzadora dels espais peri‑urbans i inter­-urbans.

 

Però davant d’altres entitats rurals, com les "alquerías" o els llogarets, les “almunias” representen uns centres de producció agrícola particularment feraces i plaents.

 

Igual que altres topònims comarcals, relacionats entre sí i exponents d’una forta estructura d’implantació humana en el Penedès en época musulnana, l’Almunia revela una certa riquesa agrícola i una jerarquia social de la població. Però aquest estudi global de la comarca está encara realitzant‑se. Permetrá conèixer millor tres segles molt específics de la història d’aquesta regió catalana.

 

Dr. Mikel de Epalza Universitat d’Alacant.


Antistiana, nº 9, gener 1990. La Ràpita (Alt Penedès)

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

DE LES RÀPITES AVUI CATALANES: LA INSTITUCIÓ ISLÀMICA DEL RIBAT

DE LES RÀPITES AVUI CATALANES: LA INSTITUCIÓ ISLÀMICA DEL RIBAT

Les ràpites han estat darrerament objecte de nou estudi: el juny d’enguany (1989) a Alacant, unes "Jornadas sobre la rábita en el occidente islámico" coincidiren amb la presentació del llibre La rábita califal de las dunas de Guardamar (Alicante). Cerámica. Epigrafía. Fauna. Malacofauna (Diputación Provincial de Alicante, 1989) i aquest setembre Sant Carles de la Rápita (Montsià), fou la seu d'un "I Congrés de les Ràpites de l'Estat Espanyol". Els estudiosos que ens hi hem reunit hen avançat forca després dels magnífics treballs d'Olíver Asín (1928) i de Torres Balbás (1948), per l'àmbit peninsular, si bé encara sembla que fa de mal establir la dístinció ‑si és que n’hi hagué‑ entre els termes àrabs ràbita i ríbat. L’existència de les rápites va estretament lligada, des de l'orígen, a les zones fronteres de l’islam medieval. Com és sabit, el ribat fou una institució musulmana creada per a defensar i vigílar la frontera contra els enemics de l'isIam. Malgrat aquesta definició inicial de vigilàncía i de defensa, cal afegír d'entrada que el fort component religiós que caracteritza la comunitat islàmica va fer cue aquesta instítució fora, a la vegada, religiosa i milítar. La llengua àrab ho reflexa clarament tot disposant, per a referir‑s'hi, d'un lèxic especial. Així l’­arrel rbt, al marge del seu signifícat primigeni de lligar, unir, etc., conté la forma rabata que vol dir dedícar‑se a fer la guerra contra els infidels" així com rábita indica el lloc d’allotjament dels murabitún, terme que s’aplicá inicialment a aquests específics combatents. A fer ribat s’hi anava voluntàriament en servei de l'islam i com a acció meritòria als ulls de Déu, complínt així amb el precepte de la guerra santa. Segons Averrois “ El ribat d’una sola nit era més meritori que passar mil dies dejunant o mil nits de vetlla", a la vegada que "no es considerava muràbit a tothom que vivia a la frontera amb la dona i els fills, sinó al que sortia de casa seva per anar a un lloc on hagues períll". Els fídeis podien dedicars'hi de per vida, durant un determinat periode de temps o bé acudír‑hi en cas sobtat d’incursió d'enemics. En moments de pau els muràbitum s'aplicaven en la pregària i en l'estudi, tot recaptant almoines per al sosteniment de la própia ràpita o per a la creació de nous llocs de ribat. La institució, a més a més comptava amb legats pietosos i, òbviament, amb el botí. Queda clar, doncs, que estem tractant de terres de frontera i que l’establiment d­’una ràpita o d'un lloc de ribat requirirà unes condicions especials. Per una banda, haurà de disposar d’un recinte mínimament fortificat que garanteixi la seguretat dels seus components i, per l'altra, caldrà que pugui posar‑se en contacte amb la resta de la població per tal d'emetre ‑o de rebre‑ els avisos d'agressió. Una talaia o un lloc natural d‑observació i de guaita de la zona inmediata en serà, per tant, el complement indispensable, a la vegada que, mitjançant l'emissió de senyals en general, de foc o de fum, l’enllaçarà amb la xarxa de comunicac­ions. 

Les frontres de la Península poden ser, com és obvi, terrestres o bé marítimes, per la qual cosa l’estudi i la perduració de les distintes ràpites andalusines serà ben divers.Les establertes al llarg de la frontera interior -frontera mòbil, per tant- desapareixeran quan ja no quedinsituades en els límits del territori de l’islam o bé es convertiran en oratoris, en centres de pelegrinatge o d’enterrament de devots, en hospederies, en llocs de guarda de camins, etc. Cas de què caiguin a mans cristianes podran – o no- ésser reconvertides i destinades a altres funcions. 

 Les ràpites de la frontera nordoriental d'al‑Anda1us desapareixeran ben aviat a conseqüència de l’avanç comtal, però la toponimia catalana, com veurem en alguns casos, n’ha conservat el seu record. D’acord amb els topònims conservats, cal pensar que n'hi havia una a l’actual municipi de Santa Margarida i els Monjos(Alt Penedès) segons el nom que encara avui porta un poble situat entre el camí de Barcelona a València i el riu Foix. El topònim (considerem, a més a més, els veïns de l’Almúnia o La Granada i, sobretot, l'oposat Castellví de la Marca) així ens ho indica malgrat que ara per ara no em consti cap notícía d’una posterior reutilització acabat el domini musulmà de la zona. Sí que sembla que n’hí hagué a la de l'avui terme de l’Albiol, entre el camp de Tarragona i les muntanyes de Prades: les restes d'una fortificació islàmica, a 867 metres d'altitud, foren entregades l’any 1158 a Joan de Martorell a condició de reconstruir‑la, essent aquest, probablement l’orígen del després denominat castell de l'Albiol. La ràpita de Balaguer, dalt d’un tossal de 257 metres a l'actual terme de Vallfogona (La Noguera), apareix citada com a hisn (castell fortificat) a les fonts àrabs que ens han pervingut, pera en l'acte de donació que en va fer el comte Ermengol IV d'Urgell al montestir de Ripoll (1091) quan l'acabava de conquerir, hi figura amb el nom de ràpita. El castell actual, molt reformat, encara el conserva i un estudi arqueològic recent ha confirmat que la base d’una de les seves torres és de construcció islàmica i no ibèrica, com s'havia dit. Sota la forma de El Rebat (també trobo les variants Cap dels rebats, Rebats o El Rebato), que té paral‑lels a les comarques valencianes de la Safor i del Baix Segura) es pot incloure en aquest llistat el nom del que avui és un barri d'Abrera (Baix Llobregat) si bé cal considerar la possibilitat de que siguí també el testimoni d'una acció de ribat.: recordem que en tornar victoriosa cap a València l'expedició almoràvit del 1114 que havia assolat la comarca de Barcelona, va sofrir una considerable derrota en passar el Llobregat. Eis textos àrabs l'anomenen "la batalla del Port", pas que Ambrosio Huici Miranda situà al Congost de Martorell, a pocs quilòmetres del topònim en qüestió. (Aprofito I­’avinentesa per a lamentar que aquest nom de lloc siguí a punt de passar a l’oblit, en favor de la denominació més turística de "Els Porrons", a causa dels bars que actualment ofereixen vi de franc als qui aconsegue‑ixen d’alçarlos amb les mans). Molta més fortuna, pel que fa al record històric, han tingut les ràpites estabiertes a la costa perquè la seva funció originària d'alerta i defensa continuà, en època cristiana, per tal de fer front a les incursions corsàries que castigaren la costa del Mediterrani fins a ben entrat el segle XVII. Aquest és el cas de La Ràpita de Sant Carles, la historiografia de la qual la converteix, entre totes les que ara formen part de Catalunya, en un cas ben afortunat Í singular. No solament en tenim confirmació amb la perduració del topònim fins als nostres dies sinó que.l'existència d'una ràpita a la zona consta documentalment tant a les fonts árabs com a les llatines. Unes i altres, a més a més, s'hi refereixen quan encara está en ple funcionament i les d'època ja cristiana ens van donant notícia de les seves successives reutilitzacions. 

El Delta de l’Ebre va ésser, indubtablement, una important zona fronterera de l'islam andalusí. L'establiment d‑una ràpita al seu entorn conjugava, per una banda, el doble control de la costa nordoriental i l'entrada al curs del riu. Per l'altra, dominava el pas del camí que, des d’Amposta i pel litoral travessava La Sènia pel pont dels Estretets a la vegada que, amb el convenient enllaç de senyals amb Tortosa, s'hi afegia el de l’interior que passava entre les serres del Montsiá í de Godall, cap a la foia d‑Ulldecona. Combatents que feien ribat a les goles de l'Ebre ja són esmentats en la crònica de l'any 236/850 del Mutabis d‑Ibn Hayyan. Pel que fa als mèrits espírituals que hi obtenien,cròniques posteriors assenyalen que Abd al‑Malik b. Habib, un dels alfaquins més importants del segle IX, hauria dit que a qui es feia murabit a la ràpita del Delta i practicava el dejuni li serien perdonades les seves faltes durant seixanta anys.

 Quant a la fortíficació, les primeres notícies daten del segle XII. El geògraf al-­Idrisi la descriu com "una ràpita hermosa, forta i inexpugnable vora la mar i que compta amb una guarnició brava". L’andalusí al‑Zuhri, també del mateix segle, fins i tot la va visitar. A la seva Geografia hi reprodueix amb pels i senyals la conversa que sostingué amb la gent del lloc sobre les excel·lències del pou que hí havía. S'hi refereix com a un pou miraculós, el prodigi del qual consistia en que no s’en esgotava mai el cabal per més gent que s'en servís (recordem, en aquest punt, l'artesianisme de les aigues de la zona). Després de la conquesta cristiana la ràpita continuà com a centre religiós: el 1150 els benedictins hi establiren un monestir, filial del de Sant Cugat del Vallès, que fou comprat pels hospitalers d’Amposta l’any 1260. Als voltants del 1290 hi instal­laren una comunitat femenina de monges precedents de Sixena i aquest convent santjoanista hi perdurá fins el 1579. Tot i que aquesta reconversió a ús i a culte cristià, el lloc seguí essent focus de veneració i de referència islàmica per la població musulmana remanent: encara l'any 1304 Jaume II hagué de disposar que "en endavant no s’hi fés més el pelegrinatge que els sarraïns hi teníen acostumat”. Per altra banda, les diverses ordinacions dictades per a la vigilància de la costa constaten la prossecució de la seva funció militar de defensa i de guaita: a finals del segle XIV, la torre de la ràpita, que s’alçava gairebé en solitari a l'entorn dels Alfacs, hi figura tot fent l’enllaç entre les torres de Sant Jordi i la d'Ulldecona. Tancant el cicle, observem com la fi de la ràpita de Sant Carles està estretament relacionada amb els fidels del credo que la va bastir. Traslladades les monges a Tortosa i ja mig ruïnós el convent, fou utilitzada com a base militar per a l'expulsió dels moriscos de la Ribera d’Ebre i de l'Aragó (1610). L'operació de l’­embarcament, la més considerable de l'època, es perllongà prop de tres mesos ... 

Ara, de 1'edifici no en resta cap vestigi però el seu pou (ja li deien "de les Figueretes”?) almenys els hi va assegurar l'aigua. Oue tot sigui –diuen- a fi de bé.

 Dolors Bramon 

NOTA DE LA REDACCIó: Aquest article de la Dra. Dolors Bramon, de la Universitat de Barcelona ha estat publicat paral·lelament amb la revista "Serra d'Or". El Grup d­Estudis Rapítencs vol agraïr públicament la bona disposició de l’autora a l'hora de col·laborar d'una manera tan brillant en la publicació "Antistiana".

  Antistiana” nº 8, novembre 1989, La Ràpita (Alt Penedès)

LA RÀPITA DEL PENEDÈS

LA RÀPITA DEL PENEDÈS

Paseo dándole vueltas en mi magín al topónimo. “Ràpita” deriva del àrabe “ribat”. Los “ribat” eran caravaneras en Persia. Las hicieron los seljúcidas para defensa de caravanas y estaciones de correos. De la época aún se ven en el camino de Samarcanda el Ribat‑i‑Malik y el Ribat‑i-Saraf­,polvo y descalabro. En Susa y en Megreb, empero, los "ribat" tenían no s6lo carácter militar sino también religioso, especie de cuarteles‑conventos para alojamiento de soldados‑monjes, dispuestos  a persuadir con las armas donde las prédicas resultaban más bien insuficientes. La guerra santa, vamos. A uno de estos "ribat" se habia retirado Ibn Yasin a basar su­ doctrina, de ahí que a sus seguidores se les llamara "al‑Murabitum", que redondean­do en castellano fue almorávides. Cuando murió Ibn Yasin se le enterró cono a un santo en un morabito cúbico, abovedado y blanco como los que tanto abundan en Marruecos. 

Los "ribat" solían estar en lugares aislados, solitarios, yermos, pero de paso o en la costa. Y siempre en alto. Parece que los almorávides y los almohades construyeron muchos "ribat" en zonas fronterizas con los cristianos, sobre viejos caminos reales o sobre entradas de puertos. Avanzando a la reconquista y tomados estos edificios, los cristianos los entregaban a las órdenes monásticas de San Benito y Santo Domingo. Los monjes se establecían allí sin más, o adaptaban la máquina a sus necesidades. Que yo recuerde ahora, en España “ribat" no queda ninguno en pie. Sé, en cambio, que perdura vivo su nombre en toponinías camineras y costeras, aunque adecuadas a las lenguas hispánicas: “arrabida”en portugués, "rábida" o "rábita” en castellano, y "ràpita" en catalán. Curiosamente estos "ribat" no han dado lugar a municipios, salvo Rabat en Marruecos  y Sant Carles de la Ràpita en Catalunya.

 A la vera de la iglesia de la Ràpìta del Penendès (aquí dicen Rapia y hay una calle llamada Rapiós) evoco Rabat, azul y blanco. En lo que es hoy la casba de los Udaidas, junto a la boca del rio Salé, los almorávides levantaron  un “ribat” para guarnecerlo de soldados-frailes que fueran contra los herejes, Luego el sultán almohade Yusuf Yacub engrandeció el lugar (¡Qué hermosos estaría acabado el alminar de Hassán!) y en memoria de la batalla de Alarcos lo llamó Ribat al Fath, esto es, Ribat de la Victoria En cuanto a Sant Carles, éste debe ser su origen a un “ribat” que vigilaba el puerto dels Alfacs, "ribat" cue a la postre fue convento de benitos. Como los de Rabat y Sant Carles eran costeros también los "ríbat" de Arrabida de Setúbal, de Campos de Mallorca, La Ràbita de Albuñol y la colombina y franciscana Rábida de Huelva, éste “ribat" levantado para espiar la boca del Tinto y el Odiel. En el interior de la Península, defendían los caminos, los ribat de La Rápita de Vallfogona, La Rábita de Alcalá la Real, La Rápita de l'Albiol y la Rápita del Penedès. Sospecho que sobre el "ribat" de nuestra Rápita quiza se erigiera un castillo de PeRafort, posterior cuna del ilustre canonista medieval Ramón. Sobre el solar del castillo, el padre Guasch levantó el convento de Sant Domènec en 1.501. Veo abandonada y amenazada la fábrica de cenobio. Se halla en un lugar agreste,  ladera del Garrnf, con una buena vista de la depresión "penedesenca". El buque del edificio es rectangular, cerrado y macizo y de sílleria gris; se articula en varios cuerpos y abundantes, ejes, de numerosas ventanas que le dan aire escurialense. A sus pies el río Foix, consciente, sangrante, destrozado corre a duras penas  .  Lo salvo por un puente al que se le ha hurtado el pretil para que pasen camiones ruidosos y violentos. Cerca Els Monjos y L’Abadal evocan antigua presencia frailuna. Más arriba aún se recoge la ermita de Sant Llorenç y por aquí y por allá talleres, fábricas, almacenes, garajes, sudor y lágrimas.Tres pueblos se aglutinan en un mismo municipio y se avienen. Foix los separa. A su derecha La Ràpita, a su izquierda Santa Margarida i els Monjos. ¿Es La Ràpita el último pueblo de la Catalunya Vella o el primero de la Nova? José Luis Rodríguez Lara.  EL TRES DE VUIT , 16 de Març 1.984  . ANTISTIANA  nº 10,  abril 1990. La Ràpita del Penedès

LA RÀPITA DEL PENEDÈS

LA RÀPITA DEL PENEDÈS

Per tal de fixar les bases de discusíó cal cue ens remuntem a 1­’època dels romans, ja que aquests foren els primers que s'assentaren a les terres que actualment ocupa el perímetre del poble (els íbers existents a la zona, ocupaven les muntanyes properes). Els seu establíment es caracteritza sobre tot, pel pas de la Via Augusta i de la que hom suposa que seguia el mateix trajecte que l’actual carretera que va des de Barcelona a València (Milà i Fontanals, Pere Gir6 són d’aquest parer, d’altres la fan passar per la carena muntanyosa). Complementant aquesta via principal hí havia diferents camins secundaris, que en el cas del nostre poble enllaçaven Olèrdola amb Lleida a través de Montb1anc (d'aquesta via encara en queden restes al nostre poble), provocant una nuclearització del centre comarca! entorn al nostre municipi que coincidiria possiblement amb els moments àlgids de la fortalesa i poblat iberc­romá d’Olèrdola, si més no, posteriorment passarà a la zona de la Granada, la qual també mantenia el pas de la Via Augusta i enllaços amb altres poblacions. 

De fet, al llarg del terme s’han trobat fins a quinze jaciments, aproximadament, que manifesten una densitat de població notable i dels que destacaríem per la seva importància la vil·la situada davant de l'ermita (o església?), possiblement paleocristiana, de Santa Tecla (és curiós observar la seva dedicatòria tarragonina).

 Observeu el desplaçament del centre comarcal primitivament a La Ràpita ‑ Monjos ( llocs amb els jaciments més importants en l'antiguetat íbero‑romana ), després a La Granada amb la cruïlla de la Via Augusta amb la carrerada de Barcelona per Olesa, Guardiola i  Santa Coloma, i a partir del segle XIII (compra del mercat de La Granada) definitivament a Vilafranca. Així tot sembla indicar que la vitalitat del nostre poble era una realitat no sorgida a 1’atzar sinó reflexe d’una situació estratègica: el Penedès lloc natural de pas, un microclíma temperat, unes terres sedimentàries molt favorables p’er 1’agricultura de secà i un riu amb un cabdal significatíu, que tot i que amb algunes zones pugues "pantanejar” havia de permetre 1’abastiment humá i tal vegada el regatge de determinades terres. 

Heus aquí com la possible presència sarraïna disposava d'unes condicions adequades per a llur assentament, establir si hi va haver una fortificaci6 sarraina a La Ràpita és ja una qüestió cojuntural, Ja que potencialment era possible. D'entrada peró, determinarem aproximadament quan es pugué produir aquesta ocupació, així es podia haver iniciat els voltants del 715 (any de l'ocupació de Catalunya) haver estat en peu fins al s. XI o XII, ja que segons com diu Josep Mª Sirach, " ... La fundació de Vilafranca del Penedès, en detriment d’Olèrdola, l'any 1151, representa aquí l'etapa definitiva, amb la­colonització, ja sense perill, de les terres planes...", però clar el que fos un establiment definitiu, repoblat sense perill, no treu que la possible fortalesa de La Ràpita hagués estat enderrocada abans, tanmateix els propietaris de la lín­ia de castells del Penedès (aixecada entre el 950 i el 1000) no els devia interessar que els sarraïns tinguessin cap pont per fer les seves rátzies i per altre cantó, ells ja havien bastit les seves corresponents defenses en llocs enlairats on els hi resultava, evidentment, més fácil la seva defensa, però a més, ni pels mateixos sarraïns era interessant aquesta posició des d'un punt de vista topogràfic, en tot cas ho era abans quan se situava al peu, d’una cruilla de camins.

 Davant d'aquests arguments és convenient reduir el temps d'ocupació i entendre que l'establiment amb una certa continuïtat es podria donar al llarg del segle VIII i que després podia ser utilitzat temporalment durant els segles IX i X. Per confírmar‑ho hem de tenir en compte que 1’any 801 cau Barcelona en mans dels francs, convertint el Penedès en terra de ningú al llarg de dos segles i on van sovintejar les lluites entre cristians i sarraïns, restant constituida la franja fronterera molt àmplia i habitada molt escadusserament per poblacions poc estables que vivien en balmes o coves petites ( freqüents a les formacions calisses de la serralada Pre­litoral) apartades dels camins i que no obelïrien ni les autorítats cristianes del nord ni les sarraïnes del sud, tenint com a límit septentrional, l'auténtica frontera dels comptats catalans ( l’assenyalada per la linia Llobregat – Montserrat – Cardona – Solsona – Montsec ) i el limit meridional, si bé que desconegut, hom pot afirmar que Tarragona fos deshabitada i Tortosa fos la capital. Situacions d'equilibri que les trobem reflexades en diferents passatges de la historiografia local, com és el cas Ramon Puigcorbé, a l’explicar sobre La Granada (poble de 1’Alt Penedés), ". . Es garirebé segur que de 920 o 950 a 1003 hi hagué bastit un castell en el terme que ara anomenem La Granada. Aquest castell, musulmá en el seu origen, esdevenia cristiá quan els cristians se n'apoderaven. Ho era a 1’­any 1003 quan la invasíó mora arruiná Olèrdola i en aquest mateix any, els invasors s'apoderaren del castell de La Granada i el destruïren..." Hem estast veient al llarg d’aquestes línies que el fet de que hi hagués una fortificació en el nostre poble no era una circunstància aliena al desenvolupament històric del Penedès, per la qual cosa hem de suposar que la seva posssible existència donada la manca de restes, i més si tenim en compte denominacions properes, tal és el cas de la Múnia (provinent  d’Almunia, que vol dir “hort” o “jardí vast” en àrab ) o de La Granada, tot i que en aquest  cas sigui més discutible, ja que hi ha diferents teories sobre l’origen d’aquest topònim. En canvi és de difícil assumpció la tesi mantinguda  per A. Margarit sobre l’origen del nostre pble i que ho relaciona amb antics pobladors provinents de Sant Carles de La Ràpita, els quals desitjosos de retornar a la dominació cristiana s’instal·laren en les nostres terres en ple període repoblador. De fet es un fenòmen força corrent que gent d’altres terres vingués a repoblar al Penedès, ja que aquí hi havia molt poca població, i que d’aquesta forma es traspassesin els noms que tenien allà (Cerdanyola, Sant Cugat,...) en toto cas però, el que no resulta tan clar, és que al nostre poble s’establís cap tipus de població estable, ni pels documents ni per les restes que disposem fins ara (al fogatge de 1359 no hi ha cap foc ).  

Malhauradament ens veiem obligats a plantejar contínues hipòtesis, ja que les possibl­es contestacions que ens oferiria una intervenció arqueològica no s'han pogut trobar, tot i que pensem que la localització d’aquesta possible fortificació seria a l'abans esmentat jaciment de Santa Tecla, en la qual es donen varies característiques que ho afavoreixen: la possible coincidència amb la denominació toponímica (monestir o ermitatge fortificat), la situació propera a les dues vies que travessaven el poble, la descripció que es fa al 1797 sobre una venda en "el paratge de la Ràpita" i on se situa aquest coincidint precisament amb la zona de Santa Tecla i per últim, l'aprofitament de la suposada extensa vil·la romana que hi havia allà.

 GRUP D’ESTUDIS RAPITENCS Bibliografia: Història de Catalunya. Editorial Edhasa - Recull de l’obra dispersa de l’arqueòleg Pere Giró. Institut d'Estudis Penedesencs. Toponímia Penedesenca. R. Puigcorbé. Inst. d'Estudis Penedesencs - Olèrdola. Guia Itinerària. E. Ripoll La España musulmana. Rachel Arié. Editorial Labor

 

TOPONÌMIA ÀRAB, ESTRUCTURA COMARCAL: EL PENEDÈS

TOPONÌMIA ÀRAB, ESTRUCTURA COMARCAL: EL PENEDÈS

El dia 7 d'abril al Centre de Lectura de la ciutat de Reus, al Baix Camp, es va celebrar el XVè COLLOQUI DE LA SOCIETAT D'ONOMÀSTICA. El Doctor Mikel de Epalza de la Universitat d’Alacant va presentar la comunicació “Toponímia àrab i estructura comarcal: El Penedès", que pel seu interessant contingut i amb la gentilesa de l'autor tot seguit publiquem: Els topònims d'origen àrab a Catalunya són prou nombrosos ‑ han estat estudiats, sobretot, des del punt de vista etimològic i filològic (1). Però encara es pot investigar més. Açí es proposa ‑amb un exemple concret del Penedès- una metodologia i unes hipòtesis per utilitzar la toponímia com a document històric que descobreixi ‑encara que hagin passat vuit o més segles de la presència política activa dels musulmans a terres actualment catalanes‑ l’estructura "comarcal" d'aquesta presència. 

Per analitzar aquesta metodologia convé recordar algunes realitats històriques i toponímiques que serviran de base per la recerca.

 

Des del punt de vista històric, els àrabo‑musulmans van dominar espais o territoris catalans durant quatre segles i mig: durant gairebé tot el segle VIII van dominar les principals vies de comunicació, fins a Narbona, als segles IX, X i probablement part de 1'XI, tenien tota la Catalunya al sud del riu Llobregat; fins a mitjans del XII ‑quatre segles i mig‑, la cultura i la llengua àrabs eren totalment dominants a les planures de 1'Ebre i els seus afluents, amb centres urbans importants, com: Tortosa, Lleida; Balaguer i Fraga. Aquest gairebé mig mil­leni és un periode suficientment important de la història d’aquestes terres.

 Però la situació de terres frontereres, tant per als cristians conqueridors (2) com per als musulmans, que els anomenaven “territoris extrems orientats" (ath­-thhugur   ax‑xargiya) (3), fa que hagin quedat pocs documents escrits (cròniques, geografies, arxius... ) sobre aquest passat musulmà. Això fa encara més important la recerca metodològica per a treure informacions històriques d’aquesta font documental. Des del punt de vista toponímic, la comparació interregional sobre la forma en què els àrabs o arabigoparlants posaven noms a les coses o utilitzaven els topònims a la Península d'Al‑ Andalus permet deduir algunes directrius generals, aplicables a les terres catalanes: ler.: Utilitzaven els topònims pre‑àrabs sense modificar‑los tret de petites adaptacions fonètiques i gràfiques: Larida (escrit així, però pronunicat Lérida), Turtuxa (Transcripció enfàtica de les dentals i xiuxiuxant de la sibil·lant, igual que Barxiluna), Iberuch o Ibruh (Ibero o Ebre, segons llur forma de transcripció amb llurs grafismes), etc. Això explica que es conservin gairebé tots els topònims pre‑àrabs de Catalunya, més modificats pels cristians medievals (noms de sants, etc.) que no pas pels musulmans. Aquesta característica també es dóna, per exemple, a Egipte, on la proporció de topònims àrabs és relativament feble comparada amb la dels pre‑àrabs, malgrat els quasi catorze segles de presència musulmana. 2on. Implantació de nous topònims, aquests d'origen àrab, per designar noves realitats pròpies de la societat musulmana, que no es trobaven abans. Això és evident a la Catalunya Vella i pirenenca pels topònims vials i institucions de control político‑militar del nou poder polític (castells, posades, camins, etc., actualment en estudi, com és el cas dels balat del Penedès). També en institucions religioses típicament islámiques, com les Ràpita (4). 3er. A les zones de més llarga implantació, es posaran ja noms àrabs a elements del paisatge fisic (com a les "colinetes" de Reimat (5) o als rius) i a formes de poblaments i propietat (Aldea i Alfacs, junt a Tortosa), encara que la presancia d'antropònims àrabs a la toponímia és sovint un fet de conquesta cristiana, per necessitats cadastrals dels cristians (6). 4rt. S'han de tenir en compte també les modificacions dels topònims àrabs en tornar‑se opac els seu significat connotatiu o descriptiu en les llengües romàniques dels nous ocupants cristians. Molts d'aquests noms es transformen en noms homòfons catalans, amb càrrega semàntica diferent (com es veurà amb els "pelat" i "bleda" del Penedès, catalanització dels homòfons àrabs balat i balata, que significaven “via principal, calçada2 i "posada de calçada", respectivament). AixÒ fa que alguns topònims catalans, amb clara etimologia en català, puguin tenir també una altra etimologia àrab, sense cap contradicció, ni incompatibilitat, perquè corresponen a estadis lingüístics diferents. . La situació on s'han conservat aqueixos topònims és també significativa, perquè es troben principalment en zones rurals, lluny de les ocupacions humanes pre­islàmiques (que conserven el seu nom en època àrab) i de les ocupacions humanes posteriors, especialment modernes (que van imposar nous noms, en llengües romàniques dels nous ocupants). Per això, 1'estudi de tots els topònims d'una comarca té més sentit per al nostre propòsit que no pas el dels sols nuclis majors solament. Amb aquestes directrius generals es pot estudiar el cas de 1'estructura comarcal dels topònims àrabs a Catalunya. L'origen d'aquesta nova perspectiva va ser 1'estudi dels topònims La Ràpita a terres actualment catalanes. Se'n van trobar almenys quatre: La Ràpita de Vallfogona, junt a Balaguer; La Ràpita del Penedas, al territori municipal de Santa Margarida i els Monjos; La Ràpita d'Albiol; La Ràpita de Sant Carles, a la zona de Tortosa; i potser un parell més, encara més discutibles. Les necessitats econòmiques i socials de les ràpites ‑llocs de recés espiritual per a complir amb 1'obligació militarista de “1'esforç virtuós en el cami de Déu" suposava, al segle X-XI, que hi hagués només una a cada comarca “fronterera", perquè probablement no se'n podien mantenir més, per manca de mitjans econòmics i humans. D'aquesta hipòtesi, no molt provada per ara però prou versemblant, va néixer la noció d'estructura comarcal: si a cada comarca hi havia una ràpita, també hi hauria una madina (“ciutat capitalina"), una xarxa vial, un alfás o camp extensiu depenent de la ciutat, una almúnia o residència campestre del governador, etc. Amb un "model operatiu" d'ocupació islàmica dels espais -urbans, periurbans i interurbans (7)‑, es poden buscar els topònims àrabs i/o d'època àrab que encara hi queden ara, com a confirmació documental d'aquesta implantació poblacional íslàmica en comarques catalanes, amb els seus espais diferenciats, testimonis d'una forma de vida específica, durant segles. 

Al mateix temps, aquest estudi "comarcal" ‑amb gran flexibilitat per a definir els límits d'una comarca: en principi, 1'esplai pla que la visió humana abraça, voltat de muntanyes o per la mar‑ permet explotar al màxim 1'estudi de tota la toponímia d'una zona, amb tots els seus elements, i ‑al mateix temps- comparar‑la amb la d'altres comarques, catalanes o d‑altres regions de l'antiga Al‑Andalus. És el que hem fet en el Penedès, partint del topònim La Ràpita (8).

 Només s'hi han trobat, per ara, deu topònims bastant clarament àrabs, encara que transformats o catalanitzats: Albinyana,  Almúnia,  Bleda,  Bovera,  Can La Chella,  Massuques,  Muscaroles,  Serra del Pelat,  El Pelud,  Ràpita. En presentarem l'etimologia i, al mateix temps, el paper de cadascun dels noms com a reveladors d'una estructura comarcal, pel seu caràcter denominatiu (9). Bleda, Pelat. , Pelud, Massuques. i probablement Bovera són topònims víals, que indiquen el caràcter estructural de trànsit, de comunicació, de la comarca, des de sempre i especialment amb la calçada romana Roma­ - Cadis o Via Augusta, entre la vall del riu Llobregat i les planures lítorals de Tarragona, evítant el massís litoral de Garraf (10). Bleda no és pas el vegetal que sugereix ara aquest nom en catalá. És el terme grec balat, "llosa" i el llatí pallatium, "palau” , passat a l'àrab balat i balata per a designar una via important i, també, les posades d'aquestes vies, amb pretenció de palaus (11). Aquesta "bleda" catalana correspon al camí de la "plata", a Extremadura, que té el mateix orígen etimològic (12). L'abundància d'aigua d'aquest lloc del Penedès ‑subministrament fonamental, fins ara, de la ciutat de Vilafranca­- és una cualítat. que la faria apreciada dels viatgers musulmans, com és el cas d'altres posades vials, com els Alcocer, “palauets” o “petits alcàssers”, de la nostra geografia (13). Del mateix origen etimològic àrab són segurament la Serra del Pelat i el petit terreny El Pelud, aquest situat entre La Ràpita i L'Almúnia, en un lloc per on passava molt probablement un camí secundari de la Via Augusta (14). La Serra del Pelat seria "la serra del balat o camí important”, a mà esquerra del cami que puja de la mar, pel Penedès cap al nord. El balat és un camí oficial, camí i xarxa militar i administrativa per dominar una regió segons el sistema de themata dels bizantins, dels visigots i dels àrabs (15). La catalanització referida a la manca de pelussera, "pelat" o "pelud", és una transformació semàntica per homofonia del topònim àrab, com la "bleda", quan el seu significat denominatiu o descriptiu àrab va quedar opac per als nous ocupants romànico-parlants. Un quart nom vial, Les Massuques, es pot referir a la Via Augusta o camí principal, però també una eixida d'aquest camí de la planura, per pujar una carena muntanyosa i anar cap al mar, cap a Vilanova i la Geltrú. Massuques ve de dues paraules àrabs, prou abundants en topònims dels països catalano-parlants: manzil  ugaib, “posadeta de la pujadeta” (16). És també un lloc de parada en el camí, al peu d'una costera. 

Molt veí, però en un fondo de la muntanya, es troba el topònim Bovera. A més del seu significat palès en català, podria tenir una etimologia àrab, relacionat amb tots els "bous" de la Península, que són una transformació per homofonia del buwaib àrab, “petit pas de muntanya" (17). De fet, fins ara, aquest fondo de muntanya és pas per als que volen pujar a peu cap a la costa, també.

L'abundància relativa de  topònims àrabs conservats en aquesta zona amb significats vials correspon a dues de les directrius generals ja esmentades: els controls vials van ser la base de la xarxa adminstrativa i política dels musulmans a terres ara catalanes, amb els noms àrabs que van donar ells des del primer moment de llurs presa de poder; aqueixos noms es conserven fins als nostres dies, encara que amb “camuflatges”, precisament perquè es troben en zones rurals viaries, lluny d'ocupacions poblacions precedents o posteriors als àrabs. 

Junt a aquests topònims de la xarxa vial, els altres es refereixen a assentaments de població, però tenen també la característica de ser, en certa manera, específics de la societat musulmana i trobar‑se fora, encara que veins, dels nuclis ordinaris de població. Són residancia rural de l'autoritat, castell de vigilància, llocs de recés religiós i militar.

 El topònim Almúnia, no gens lluny de La Bleda i de La Ràpita, és un lloc fèrtil, que correspon al significat àrab de múnia: “finca amb hortes í jardins" (18). Però té també un sígnificat politic, a terres d'Al‑Andalus, al menys fins al segle XI: és la residència campestre de l'autoritat regional o comarcal (a Saragossa, a Toledo, a Valancia, etc.). Aquest topònim ens indica la proximitat del centre polític i urbà de la comarca, potser a La Bleda o a Vilafranca del Penedès (19). L'abundància o concentració de topònims d'origen àrab a aquesta zona (veure el mapa adjunt) indicaria de fet una major arabització lingüística, per influència del nucli urbà, manifestada en l'arabitzaci6 toponímica. El topònim Albinyana sembla catalá, d‑origen llati, però pot perfectament ser una transformació d'un topònim àrab: al‑bunyana o derivats, "l'edifici, la construcció, el mur" (20). Era un castell, segurament pre‑islámic, que dominava 1'entrada del camí principal, l'antiga Via Augusta que travessava el Penedès. És, doncs, un topònim militar, de la xarxa vial de petites fortaleses de control dels espais políticament importants, o és almenys un topònim que es refería a un edifici prou visible de tot arreu, potser en ruïnes en algun moment del periode àrab (está documentat que va ser atacat i després abandonat per cristians, a principis del segle XI (21). L’orígen i etimologia, primitivament àrab del caseriu Muscaroles, no gaire lluny de La Bleda, és més dubtós, i no es pot presentar més que com a molt hipotètic. Podría venir per transformació de 1'àrab mu'askar, “campament militar", que ha donat topònims com Mascara i Mascarat, també está documentat en textos àrabs com a topònim a Al‑Andalus, per a èpoques primitives de la presència politica i militar dels musulmans (22). És, doncs, molt versemblant que un topònim amb aquest sentit­ s’hagi donat prop de la residència del governador de la comarca i s'hagi conservat amb modificacions llatinitzants fins als nostres dies. Finalment, La Ràpita fa referancia a una institucií islàmica bastant original d'aquesta religió: són unes cel·les o llocs de recés espiritual, generalment a terres frontereres de 1'Islam. Tenien una forta espiritualitat "militarista" de defensa de la comunitat musulmana, encara que amb poca eficència bèl·lica, perquè els pietosos morabits que hi feien el recés buscaven més preparar‑se per a morir per la fe, "en el camí de Deu”, per anar al cel, que matar als enemics, amb tècniques militars (23). Aquests tres topònims La Ràpita d'etimologia àrab segura, Albinyana molt probable, Muscaroles merament possible, ens indica un aspecte important d’aquesta comarca vial: la seva militarització, normal al costat de l'autoritat (el campament de Muscaroles), de vigilància del camí amb torres de senyals i avís (l’”edifici” d'Albinyana) i d'espiritualitat militarista a una regió de "frontera" de 1'Islam (a les cel·les de la Ràpita). Sols un topònim tindria un sentiu dominatiu de descripció física, de tota la comarca. Però el seu origen àrab és molt dubtós i , amb aquest dubte, es presenta la hipòtesi. La masia de Can Sa Chella, també veïna de l'Almúnia, conservaria el nom de sahla, freqüent en la toponimia de la Península (24), que significa “planura tencada”, excel·lent descripció del que els àrabs entenien per comarca, en el seu sentit geogràfic i no administratiu, evidentment (els topònims àrabs no reflecteixen generalment les denominacions administratives o polítiques). Amb aquest petit exemple de deu topònims d'origen àrab (amb graus diferents de seguretat científica sobre llur etimologia àrab), a la comarca moderna del Penedès ‑potser se'n trobin més, més endavant, d'àrabs o d'època àrab‑ es pot esbrinar una metodologia d'estudi de la presència plurisecular dels àrabs a terres catalanes, com a complement a les magres fonts escrites. Amb totes les seves dificultats, aquesta metodología permet utilitzar unes noves documentacions per a conèixer un període poc documentat de la història d'aquestes terres. Doctor Mikel de EpalzaUniversitat d' Alacant. NOTES: (1) Vegeu bibliografía general de P. BALAÑA I ABADIA. "Els Musulmans a Catalunya (713 ‑ 1153). Una aproximació bibliogràfica", Sharq Al‑Andalus. Estudios Árabes, Alacant, 3, 1986, 287 ‑ 288, amb separata de la revista, 47 pp. (539 titols, amb index de matéries i onomástic). Del mateix autor Els noms de lloc de Catalunya, Barcelona, 1989, amb el llistat més complert de topònims amb etimologia àrab, s­ovint bastant hipotètica, però únicament de noms de municipis. Llibre clàssic per les comparacions entre topònims d'Al‑Andalus, M. ASIN PALACIOS, Contribución a la toponímia árabe de España, Madrid‑Granada, 2! ed., 1944. Estudi bàsic de J. COROMINES, "Mapa V: Noms aràbics", Estudis de Toponímia Catalana, Barcelona, 1965, 265‑266 i 273. Estudi de toponímia comarcal, pera sense anàlisi de les estructures dels espais, de R. PETIT MIRET, Contribución al estudio de Lérida según las fuentes árabes, Memòria de la llicenciatura inèdita, Barcelona, 1970. Estudis més recents del mateix P. Balañà i Abadia, de A. M. BADIA I MARGARIT, "Topònims àrabs / topònims mossàrabs de la Catalunya Nova", Homenaje a Alvaro Galmés de Fuentes, Madrid, 1985, 593‑600, i de M. de EPALZA, "Origen de "Raimat”, Societat d'Onomàstica. Butlletí Interior, Barcelona, XXV, setembre de 1986, 137; "El binomi àrab‑mossàrab Al‑Fahs / El Campello, a L1eida", id., XXXV, març 1989, 32.; "Almúnia: el seu significat en època árab", Antistiana, La Rápita (Alt Penedès), nº 9, gener 1990, 3‑6; i especialment l'”Estudi introductori del llibre La ràbita islàmica: història institucional, Sant Carles de la Rápita, en premsa, el llibre col·lectiu més important que s'hagi fet, fins ara, sobre un topònim àrab a Catalunya. (2)Vegeu Actes,  encara per publicar, del Congrés del Mil·lenari de Catalunya, Barcelona, desembre 1989. (3)VegeuM. deEPALZA, "El Islam aragonés, un islam de frontera", Turíaso. Monográfico: el Islam en Aragón, Tarazona, 7, 1987, 9‑12,  i “Tortosa, un 11oc estratègic a Al‑Andalus", D (T), Tortosa, 2, 1987, 13‑15. (4) Vegeu La rábita islámica: hist6ria institucional, supra, nota (1) (5) Vegeu M. de EPALZA, "Origen ... ... “ (6) Vegeu M. de EPALZA, "Topònims d'origen antroponímic àrab de temps de la conquesta (Cid, Busot, Benimassot, Massoda, Benissoda)", XIVè Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica. IInd. d'Onomàstica Valenciana, Alacant, abril 1989, en premsa. (7) Vegeu la noció i desenvolupament del "model operatiu” de l'urbanisme musulmà a M. de EPALZA, "Un modelo operativo de urbanismo musulmán", sharq Al‑Andalus. Estudios Árabes, Alacant, 2, 1985, 137‑149. Per la toponimia àrab de les estructures vials, vegeu M. J. RUBIERA, Villena de la calzada romana y árabe, Alacant, 1985 (8) Vegeu "La ràbita ... ..”. (9) He d'agraïr l'ajut constant per aquesta recerca del GRUP D'ESTUDIS RAPITENCS,de La Ràpita, especialment d'en Jaume Torrents. (10) Vegeu F. PALLI AGUILERA, La Via Augusta en Cataluña, Barcelona, 1985, especialment pp. 141‑142, i G. ARIAS, "Itinerarios romanos del Pirineo a Tarragona", Repertorio de caminos de la Hispania Romana, Madrid, 1987, especialment pp. 411‑412. (11) (12) Vegeu F. HERNÁNDEZ JIMÉNEZ, "Estudios de geografía hist6rica española": XII. Ragwal y el itinerario de Musá, de Algeciras a Mérida", Al‑Andalus, Madrid,XXVI, 1961, 43‑152 (especialment p. 98). (l3) Vegeu  M. de EPALZA i altres, L'aigua i l'urbanisme musulmà, Benissa, 1988, i "El Cid y los musulmanes...” (14) Vegeu supra, nota (10). (15) Vegeu M. J. RUBIERA, Villena ... i M. J. RIBIERA ‑ M. de EPALZA, Xátiva musulmana (segles VIII ‑ XIII), Xàtiva, 1987, especialment pp. 22‑26. (16) Vegeu E.TERES, "Al‑'Aqaba. Notas de toponimia hispano‑árabe", Al‑Andalus, Madrid, XLIII, 1978, 369‑403. (17) Vegeu F. HERNÁNDEZ JIMÉNEZ, "Buwayb ‑ Bued - Cabeza del Buey", Al‑Andalus, Madrid, XXVIII, 1963. 349‑380. (18) Vegeu M. de EPALZA, "Almúnia ...” (19) Vegeu suggestives hipòtesis de R. PUIGCORBÉ I TICO, "Toponimia pre‑romana, germánica i aràbiga a l'Alt Penedés", Miscel‑lánia Penedesenca 1983, Vilafranca, VI, 1984, 163‑180, i "Les denominacions atribuïdes a Vilafranca i el seu nom actual", Societat d'Onomástica. Butlletí interior, Barcelona, VII, 1982, 21­-24. (20) Vegeu Albuñán a C. ASENJO SEDANO, Toponimia y antroponimia de Wadi As,,s. XVI, Granada, 1983, 44‑45, i el discutit Albunia de Mallorca a T. M. JOVE i TARRAGó, "Els topònims i els antropònims d'un cartulari mallorquí del segle XIII”,  Misce·lània d'homenatge a Enric Moreu‑Rey,‑ Montserrat, 1988. 11, 293-317 (p.301). (21) Vegeu R. PUIGCORBÉ I TICO, Toponimia penedesenca. Assaig etimològic, vol. II. Baix Penedès ‑ Garraf, Vilafranca, 1987, pp. 9‑14. (22) Vegeu M. J. RUBIERA ‑ M. de EPALZA, Els noms Arabs de Benidormi i la seua comarca, Alacant, 1985, 43‑50. (23) Vegeu La ràbita ... (24) Vegeu M. J. RUBIERA ‑ M. de EPALZA, Els noms àrabs.... p. 22   “ANTISTIANA” Nº  10,  abril 1990. La Ràpita del Penedès.
 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

LA RÁPITA (LA RÁBIDA) DEL PENEDÈS

LA RÁPITA (LA RÁBIDA) DEL PENEDÈS

LA RÀPITA

                         “El Ribat de una sola noche es más meritorio que pasar mil días ayunando y mil noches de vela.”                        “No es muràbit todo el que habita en la frontera con su mujer e hijos; sólo lo es el que sale de su casa para ir a un lugar donde haya peligro.”                         Averroes: Almocadamet,I,275. El Cairo, 1325 Hégira.          Según Moreu-Rey el nombre de Rábida (Ràpita) procede del grupo de topónimos árabes que significan “monasterio o ermita fortificado”, y que tienen un léxico especial formado por derivación de una estructura interna basada en la raíz r-b-t.  La ràpita indica el lugar de alojamiento de los muràbits, que son hombres piadosos que hacen el ribat como ejercicio religioso y militar y viven en una rábida . A hacer ribat se iba voluntariamente en servicio del Islam y como acción meritoria a los ojos de Alá, cumpliendo así el precepto de guerra santa.         Las  ràpitas son lugares de práctica religiosa basada en tres puntos fundamentales: 1º.-Espiritualidad de defensa del Islam (lugar de frontera, exaltación del peligro, generosidad y bravura bélicas, trabajos de fortificación y ejercicios militares).2º.-Espiritualidad de oración de los “creyentes de verdad” (las cinco plegarias obligatorias diarias, jaculatorias con el nombre de Alá y la recitación del Corán).3º.-Espiritualidad de generosidad económica (limosna a los pobres, financiación de la rábida, solidaridad entre los muràbits, pago de los gastos militares....).Las ràpitas solían situarse en cruces de camino, en fronteras o en costas; por lo cual habitualmente su situación era estratégica y tenía un carácter de vigilancia y de acción militar.

Anteriores al siglo X, J. Oliver Asin, menciona las rábidas que se encuentran en la provincia de Lleida y cerca de Albarracín y, posteriormente una Rábida en Salamanca . Y ya en el siglo X, una en Toledo y otra en Talavera. Otras rábidas son las del Rebat, barrio de la localidad de Abrera (Baix Llobregat) , La Ràpita (Alt Penedès). Más al sur están la Ràpita cercana a Reus y la de Almoster; así como la de Vallfogona de Balaguer (Lleida), la Ràpita de San Carles de la Ràpita (Tarragona). Más al sur la Ràpita de Moncofa (Valencia), así como las existentes en la propia ciudad de Valencia, especialmente la de la torre situada a la desembocadura del Turia. Al lado de Gandía está la rábida de Bairén; encontramos otra en Denia. Y menciones en Elche, Xàtiva, Benissa (Alicante). Mención aparte , por su conservación y los datos que aportó, merece la pena señalar la encontrada en las dunas del Guardamar, cerca de la desembocadura del Segura.

La ràpita consistía básicamente en un recinto fortificado donde  los “morabitos” tenían su residencia para luchar por la guerra santa, vigilar determinada zona fronteriza y, al mismo tiempo,  practicar la mediatación, la enseñanza religiosa y  el fortalecimiento espiritual ( que es lo que precisamente quiere significar el término “ribat”).

Su función no era militar, sólo servía para la autodefensa, y por tanto no pertenecía a una línea de fortificaciones. Aunque solí estar situada en un lugar peligroso. “El que moria en la guerra santa iba al cielo, pues bien, el que moría a la Ràpita, también”.

Era una institución financiada por un particular.

 Desde el punto de vista formal el edificio  solía presentar una planta cuadrada o rectangular de dimensiones variables. Poseía muros altos y gruesos que le daban un carácter de fortificación. Estaba cerrado herméticamente hacia su interior, donde existía un patio central a cuyo rededor se distribuían una serie de estancias y salas en dos pisos. Una de estas habitaciones era una mezquita que tenía una pequeño minarete.

 

La Ràpita del Penedès.- Las incursiones árabes en tierras catalanas comienzan a finales del año 712, conquistando Barcelona hacia 717-718.

P.Guichard sitúa pronto en la comarca del Penedès un área de poblamiento bereber, procedentes del norte de África, entre los siglos VIII y X, que habría dejado topónimos  como Madyuna (Mediona), Labid (Lavit) y Yellidasen (Gelida), entre otros.

         La presencia de una rábida en la comarca, según Mikel de Epalza, ha de ir acompañada  si en una  comarca había una ràpita, centro religioso, también habría una ciudad capital, madina, una red viaria, un alfás(alfoz) o campo extensivo dependiente de la ciudad, una almúnia o residencia campestre del gobernador, etc; todo como un modelo operativo de ocupación islámica de los espacios urbanos, periurbanos e interurbanos.         La Ràpita del Penedès estaría situada cerca de la llamada “pared de Santa Tecla”, cerca del pueblo del actual nombre (La Ràpita), ya que allí había existido una villa romana, de la cual aprovecharía algunos restos constructivos.En apoyo de ello se ha de decir que estaría situada cerca de caminos y coincidiendo con la idea de monasterio o ermita fortificada. Otros la sitúan en la zona de “Cal Pepito Paret” y parte del Carrer Llarg, por el hecho de que está situado en el cruce de caminos romanos y por coincidir con el lugar que se menciona como La R`sapita en el siglo XVIII. Sin embargo se ha de tener en cuenta que una ràpìta necesitaba unas condiciones básicas para su fundación:-                                                    Abundancia de agua corriente, necesaria para las abluciones rituales y de los visitantes.-                                                    Riqueza económica de la zona.-                                                    Reducido valor estratégico.-                                                    Situación fronteriza dentro del Islam.-                                                    Disponer de un recinto mínimamente fortificado.-                                                    Una atalaya o lugar natural de observación.  

(Joan Torrents i Sivill: La Ràpita : un resto de presencia islàmica.  LA FURA nº 918, 7/13 abril 2000)

Mismo artículo en ”Antistiana·” nº 8, novembre 1989, La Ràpita (Alt Penedès).

LOS BEREBERES DE ARAGÓN

LOS BEREBERES DE ARAGÓN

Como "mudejaricos" y adláteres no me dejan en paz. Esta vez la noticia va para todos los aragoneses que me rodean; para que empiecen a hacer comentarios desde sus Huescas, Terueles o Zaragozas. Y a ver si nos vamos recolocando históricamente y juntando las piezas de este puzzle que ocupa la tierras regadas por el Ebro y el Duero, en las que se reconocen a sus habitantes algunos de los elementos característicos de los bereberes (ver los enlaces).Sorprendido

 No faltan pruebas, desde luego, de la instalación de beréberes en la Marca Superior, cuyos nombres han quedado en algunos de sus asentamientos: los Awsaya en Oseja, los Hawwara en Fabara, los Miknasa en Mequinenza; la puerta Cineja de Zaragoza conserva el nombre de la tribu Sinhaya. El sitio de Monzalbarba fue «residencia» (manzil) de beréberes, cuyas instalaciones pueden indicar también algunos topónimos formados por barba- y sus variantes. Además del castillo de los Zanata en Huesca y/o Zaragoza, y cerca de esta ciudad la «cuesta» de Malila (hoy seguramente Velilla de Ebro), atestiguando allí ese linaje. Limitando la cuenca del Ebro por el sureste, y en tierras hoy aragonesas, aparecen importantes asentamientos de beréberes integrados en la Marca Media pero participando en campañas del poder central contra la Marca Superior, o en alianzas y rivalidades con los caciques de ésta; tales beréberes son principalmente los Tihalt, entre Zaragoza y Soria ocupando Ateca y Pozuel de Ariza, los Razin de la Sahla de Albarracín, y los Gazlun de Villel y Teruel, cuya actual provincia englobó también zonas de Santabariya, donde dominaron los Zannun y grupos Awsaya.

ELS RESTES ISLÀMICS I LA SEVA INTERPRETACIÓ

ELS RESTES ISLÀMICS I LA SEVA INTERPRETACIÓ

Aquest es un article tret de la "Catalunya Romàica", pero del que penso que ens ajuda a fer una bona identificació dels tipus de construcció que es conserven a les nostres contrades.

La fortificació islàmica

 Si d'una banda s'esdevingué la fortificació de la banda cristiana, de l'altra, també es fortificà la frontera islàmica. Aquesta altra realitat és molt menys coneguda, però cal conèixer‑la per a poder entendre tot el conjunt. D'altra banda, els estudis fets aquests darrers anys, en bona part publicats a Catalunya Romànica, han permés que avancessin força els coneixements sobre aquesta altra cara de la frontera. 

El procés de fortificació d'aquesta frontera degué ser progressiu. En un primer moment, l'estat andalusí fortificà unes ciutats i, segurament, féu fer unes fortificacions que delimitaven la frontera i. sobretot, defensaven uns llocs de pas. Aviat també es degueren edificar les primeres ràpites. Amb el temps, en augmentar el poder i els atacs dels cristians, la xarxa de castells que defensaven el territori també augmentà. Alhora, degueren crear‑se nombroses torres de guaita i, fins i tot, es degué esdevenir la fortificació de les nombroses explotacions rurals disperses. L'inici de tot aquest procés s'esdevingué als segles IX i X, quan hi havia un predomini del poder musulmà a la Frontera Superior (al‑Tagr al‑'ala), i es va acabar als segles XI i XII, quan el poder dels cristians era més fort i la situació andalusina esdevingué desesperada.

 

D'acord amb el que sabem, podem establir, doncs, una divisió entre diversos tipus de fortificacions: les sudes i els palaus urbans, els primers castells, com per exemple el Castelló de Torreblanca, els castells més tardans, les ràpites, com la Ràpita de Balaguer, les torres de guaita o almenares, algunes de les quals circulars, i, finalment, les torres o "borges" que defensaven les explotacions rurals, les almúnies, com la d’Algorfa o la de Solibernat.

 Sudes i ciutats

.En totes les ciutats islàmiques hi ha una suda i una mesquita. La suda o alcassaba de les ciutats de Lleida i de Tortosa era situada al cim d'un turó. La de Lleida era en el planell on ara hi ha el castell del Rei. Les úniques restes que es conserven són a la muralla del nord, datada als segles X o XI. En l’altra gran ciutat de la Catalunya islámica, segons la descripció d'al‑Himyari, "l'alcassaba de Tortosa ocupa el cim, en forma de plana, d'un turó extens". Actualment el castell de la Suda o de Sant Joan, situat on hi havia l'antiga fortalesa andalusina, tot i seguir el mateix perímetre que a l’época musulmana, correspon en bona part a construccions del final de l’edat mitjana o ja d'època moderna. 

A la ciutat de Balaguer, podem distingir I'existència d'una suda i d'un primitiu nucli de població fortificat. La Suda de Balaguer o Castell Formós, del final del segle IX, té una longitud màxima de 140 m i una amplada màxima de 70 m. Al sector nord s'hi aplicà un projecte preconcebut i plenament islàmic, típic de les fortificacions dels segles VIII i IX. Als extrems hi ha sengles torres d'angle; al mig també hi havia una una torre imbricada amb el mur. Entremig d'aquestes tres torres, hi havia sengles torres albarranes. separades de la muralla. Les torres albarranes foren edificades sobre una lliça, que tenia una amplada d'uns 2 m i acabava amb l'escarpa o marge interior del vall.

 Hom considera que el Pla d'Almatà de Balaguer era el nucli inicial de la ciutat islàmica de Balaguer, que segurament va néixer a la segona meitat del segle VIII i que arribà al seu moment més bo al segle XI. Podent destacar les característiques de la seva muralla. defensada per nombroses torres, de les quals se n'han conservat vint‑i‑quatre. La part inferior és feta amb carreus força grossos; la superior s'alçava amb blocs de tàpia. D’altra banda, cal destacar la trama ortogonal de la xarxa viària d'aquesta ciutat primerenca i. així mateix, la troballa, durant les excavacions que s'hi han fet aquests darrers anys, d'uns forns de terrissa, del segle XI, situats al sector nord‑oest. 

Qàl’at i hisn.

S’ha escrit bastant sobre els castells musulmans. Cal assenyalar d'entrada que segurament hi ha notables diferències entre els que es poden datar per exemple als segles IX o X i els fets als segles immediatament precedents a la conquesta cristiana, això és, entre els fets per l’estat de Còrdova o bé els edificats pels estats de taifes. Podem pensar que potser els primers eren més aviat un lloc on es podia estar una guarnició que defensava la frontera. En canvi, sobretot els fets a partir del moment en què el poder cristià es féu més fort, tendiren a tenir uns trets característics comuns, que en alguns aspectes recorden els trets que tenien alguns dels castells cristians més antics, d'abans de la feudalització de la societat. El castell de la frontera de l'Ándalus (bisn, plural husún), sobretot a la darrera etapa, es degué construir inicialment amb una doble finalitat. D'una banda, servir de lloc de refugi. Era, per tant. un gran recinte, sovint encimbellat, d'una manera semblant als castella que hem descrit més amunt. D'altra banda, sembla que també podia tenir una funció administrativa o jurisdiccional amb relació a un territori, el qual generalment coincidia amb un conjunt de petites comunitats unides pel fet d'ocupar un espai ben delimitat, per fer ús duna sèquia comuna o pel fet de trobar‑se al costat d'un camí de persones o ramader, etc. S'ha remarcat que alguns d'aquests castells més importants, que corresponen a llocs centrals. van mantenir fins i tot el nom llatí anterior a la conquesta islámica (com Montmagastre, Llorenç o Meià ), aixó podria fer pensar en una certa continuïtat d'alguns lloes centrals al llarg de tots els segles de l’alta edat miljana. Entre els castells pertanyents a una primera etapa, podem esmentar algunes de les fortificacions que delimitaven la plana central catalana i que defensaven les vies de comunicació més importants. Cal assenyalar que algunes d'aquestes primeres fortificacions duien el nom de qàl’at, com la de Carratalà o la de Castelldans (Qál'at al‑Hamir). L'existència d'aquesta línia de defensa. que limitava l’extrem septentrional de les terres sotmeses a l'islam. ja havia estat assenyalada pel que fa a l'Aragó (Bazzana‑Sénac. 1995). 

Segurament, d'aquest primer moment podem esmentar el castell de la Maçana, el de Castelló de Torreblanca, citat més amunt, el castell de Castelldans i algunes altres fortificacions situades a la zona de Cervera, com la del Canós, a la zona de Guissona, i potser la de la Morana, entre altres. Del Castelló de Torreblanca es conserva un llarg pany de mur que fa 23,5 m de llarg, fet amb carreus ben escairats, acabat als angles amb sengles torres cantoneres de planta quadrangular. Hom el pot datar cap al segle IX.

 Més a l’oest, podem mencionar les fortificacions dels Castellassos, segurament la de Tamarit (Llitera) i fins i tot la de Castre (Baixa Ribagorça occidental). Als Castellassos de la Llitera, hisn, fet en un moment força primerenc, veiem una celòquia, a l’angle nord-est, i un recinte força ampli,amb una torre quadrangular i  massissa a l’extrem  oest. Una mica més al nord, hi havia una segona línia  que potser passava per Áger (on hi ha possibles restes d’època islàmica), Estopanyá (molt refet després de la conquesta cristiana, bé que conserva una planta molt original), Montmagas­tre ( o la Móra), potser Calassanç, Olvena, etc. (Bazzana‑Sénac,1995). 

Si ens n'anem més cap al sud, hem d'esmentar el castell de Siurana (Priorat)­, segurament també n'hauríem trobat algun altre als extrems del Camp de Tarragona o a la Conca de Barberá. El castell de Siurana és una de les fortificacions rurals islámiques més grans conservada  a Catalunya. Una gran muralla, feta als segles IX o X, dotada d’una torre massissa semblant a la dels Castellassos, barrava el pas del sector poblat, situat a l’extrem oest del cim de la mun­tanya.

 Ja hem esmentat el castell de Carratalá (Segriá), situat sobre el Segre i que s’estenia segurament per tota la cresta d'un tossal allargat, amb una longitud d'uns 150 m. Al proper hisn de Gebut trobem una construcció amb una planta básicament trapezial (possible mesquita), amb les restes de diverses torres (vegeu l'acurada planta de la pág. 233, del volum XXIV de la present obra) i de possibles sitges. Al castell de Llorenç , Noguera), situat al cim d'un encinglerat tossal, hi havia una cisterna, construcció usual en molts d'aquests castells. Totes aquestes fortificacions del districte de la madina de Lleida han d’ésser datadas força abans del any 1000. El hisn de Torrent (Baix Cinca) és un recinte que fa uns 45 m. de llarg  i ocupa tot el planell superior d'un tossal. En un dels extrems segurament hi havia una cisterna, tal com trobem a la punta meridional del proper Castellás de Vilella. Ambdós han estat datats al segle XI. Pel que fa al de Torrent, és molt interessant l'estret lligam que sembla que hi havia entre la fortificació i el lloc de poblament que s"adossava  ‑i encara s'adossa‑ a la falda del tossal. Al notable castell d'Os (Noguera), que té un ampli recinte amb dues bestorres de flanqueig, també veiern, una estreta relació entre el lloc de poblament  i la fortificació, potser andalusina. Segons els estudis de J. Giralt, en un moment potser també tardà, al segle XI, sembla que es feren alguns petits recintes fortificats ( as-sakhara), com per exemple el d'En Txelis o el de Sant Salvador (Noguera), on la muralla de maçoneria s'adapta al relleu. A la regió de Tortosa, hem d'esmentar els husun molt notables d’Ulldecona, Miravet i, probablement, Mont‑roig de Tastavins. A Ulldecona (Montsià) trobem les restes d'una torre (que pot rebre el nom de celòquia) i d'un clos ampli, que podia fer de refugi o albacar. A Miravet (Ribera d'Ebre), s'han trobat nombroses restes de murs de  la fortificació central i dels recintes; tot plegat després fou ampliat i molt modificat pels templers. Mont‑roig (Matarranya) és una gran mola, on hi ha nombroses restes de construccions; és situada al centre de la plana solcada pel riu Tastavins. 

Torre o al-burg .

A part d'aquestes fortificacions més importants, cal assenyalar que, des de força aviat, bé que sobretot als darrers temps, immediats a la conquesta, molts dels pobles petits, tinguts per una comunitat gentilícia o cedits per l’estat a algú, van ser fortificats amb la construcció d'una torre o burg. En tenim exemples  de la primera època i també dels darrers segles medievals. Cal tenir present que, després de la conquesta del comte de Barcelona, sovint aquests llocs de poblament reberen el nom de “torres”. De vegades  també rebien el nom d'almúnies, mot pres del món mu­sulmà. Pero segurament el nom àrab veritable era burg o torre, tan fructífer a l’hora de crear topònims (des de Burjassénia, al Baix Ebre, fins a les Borges Blanques, a les Garrigues, i a Burgebut i Utxesa, al Segrià). 

A la regió de Lleida s'ha intentat de diferenciar les "torres" d’un primer moment, situades a les terrasses fluvials, irrigables, de les “torres” d'un segon moment, situades als tossals de secá (García Rodríguez, 1987). Trobem un molt bon exemple de torre situada a1 costat d'una terra de regadiu a la torre del Moro o d'Algorfa, bastida sobre una sèquia, molt a prop del Segre. Encara actualment hom pot veure una magnífica torre feta amb grans carreus, anterior a l’any 1000. Prop seu hi havia un lloc de poblament.

 

La “torre” de Solibernat, acuradament excavada, era situada en canvi en una  zona de secà i encimbellada dalt d'un tossal. Pot pertànyer a un segon moment, en què es feren unes "torres" en terres mes allunyades del riberal i on la ramaderia hi devia tenir un pes fonamental. Sembla que a l’extrem est hi havia una torre i potser encara una altra a l'extrem oposat. Aquest establiment fou ocupat des de la fi del segle XI fins a mitjan segle XII

 En aquestes contrades del Baix Segre i del "Segriá" estricte (sector septentrional de la comarca actual), hom ha localitzat un mombre de "torres", que segurament tenien unes característiques semblants a les d’aquestes dues. Volent cridar especialment l’atenció sobre la dels Castellots de la Portella, on s'ha descobert un refugi subterrani (sirdab). Molts d'aquells llocs de poblament fortificats foren abandonats al mateix segle XII o bé poc més tard després de la conquesta cristiana. Citem topònims on hi ha restes notables com Vinatesa, Grallera, Vimpèlec, Rodamilans, etc. La distància de separació entre aquestes "torres" era molt reduida, sobretot en terres de regadiu. Ja hi tornarem quan parlem del poblament i de les sepultures. Un altre exemple molt interessant es troba als Safranals, burg proper al Cinca i a la ciutat de Fraga. Era un lloc de poblament amb una torre, situada a l’extrem meridional. El caràcter defensiu hi és molt clar, com, tanmateix, en la major part de les "torres" fetes als darrers anys de domini islàmic. 

Tot i que ja en parlarem en estudiar el poblament, sembla que la zona on es construíren "torres", poblets fortificats, potscr fou més àmplia qup la situada a les contrades properes a les ciutats de Lleida i de Tortosa. Alguns establiments rurals protegits per una torre de planta quadrangular que trobem a la plana de Guissona i que foren abandonats poc després de la conquesta cristiana, en benefici dels pobles amb castell, també podien tenir un origen semblant; així, per exemple, el de la Coscollosa o el de Mallabecs (Segarra). Conèixer l’abast real d'aquesta forma de poblament es un tema molt interessant que caldrà estudiar molt més en el futur.

 

Per acabar, cal esmentar dues construccions que ens poden fer pensar en un nucli de poblament musulmà. En primer lloc, la torre trapezial de Castellfollit (Conca de Barberà), feta amb un sistema constructiu semblant al de la tàpia, i que potser cal relacionar amb un lloc de poblament proper. Possiblement correspon a un moment una mica anterior al de la conquesta cristiana de Siurana, de mitjan segle XII. Un darrer exemple, no tan segur com el precedent, es la torre de Vinaixarop (Baix Ebre), de planta circular, que cal relacionar amb un lloc de poblament, bé que és difícil de saber amb seguretat si fou feta abans o després de la conquesta de l’any 1148

 Rápites

Una rabita (o ribat) sembla que era una fortalesa, on els musulmans vivien amb un tipus de vida cenobític, dedicats a l’oració i a l’estudi; sovint fou també un focus de guerrers dedicats a la defensa del territori. A Catalunya, d'acord amb la toponímia, hi havia ràpites al Penedés, al Camp de Tarragona, al delta de FEbre, al Priorat i a tocar de Balaguer, indrets ben estratègics per a la defensa del territori. Al Magrib, ha estat estudiada, per exemple, la rabita de Sousse, datada l'any 821, formada per un recinte quadrangular, amb una torre rodona angular en cadascun dels angles (menys al del sudest) i una bestorre al mig dels costats est, nord i oest. Al sud, s'obria la porta (SCALES, 1993). També es coneix, per exemple, la rabita de Tit, feta molt més tard pels almohades, prop de la costa atlàntica. A l’Àndalus, la més ben estudiada és la de Guardamar, a l'extrem sud del País Valencià. Era formada per 21 cel‑les que s'estenien en tres conjunts, arrenglerats d'est a oest. Les construccions començaren a la segona meitat del segle IX i s'abandonaren al segle XI. La seva finalitat, com la que es féu a Tortosa, era la protecció de la costa (Azuar, 1990). Les restes de la rabita mes ben conservada són situades al castell de la Ràpita (Noguera). Tot i no ésser tan espectaculars com les trobades al nord d'Àfrica o bé com les descobertes a Guardamar, el fet que hi hagi restat fossilitzat el topònim "ràpita" fa que sigui prou segur el seu origen. Hi ha una torre de planta rectangular que fa 5,5 m d'ample per 10,6 m de llarg. Els grans carreus que formen els seus murs són col‑locats al llarg i de través. A la base dels murs té una sabata lleugerament esgraonada formada per tres filades. Ha estat datada al segle IX, en el mateix moment en qué es feien les muralles de Balaguer. 

Torre de guaita i manzil

Les torres de guaita (talaia, tali'a; almenara, al‑mani~ra; hirassa) servien per a ter senyals de foc o de fum, amb llum o fins i tot amb so. Segurament aviat tingueren una planta circular. Podem esmentar com a exemple més estudiat la torre de Campvim (Noguera). També, en aquesta mateixa comarca, segurament hauríem trobat altres exemples, com la torre de Cérvoles, de la qual es conserven, peró, molt poques filades. Totes dues són situades al cim d'una muntanya, en un lloc molt estratègic, que encara avui fa de partió entre diversos municipis. Així mateix ens podem plantejar, per exemple, quina era la funció de la fortificació, ara molt malmesa ‑ha rodolat pels vessants del tossal afuat‑, que hi havia al cim del Monfred, al Segrià. 0 bé la situada al cim del tossal de Montmeneu, en aquesta mateixa comarca. Així mateix, també cal aclarir la funció de petites fortificacions com la dels Budelis, la d'Enviure, la del Pilaret de Santa Quitéria, aquesta darrera forga difícil de datar. En algun cas, ha estat proposada una possible relació d'aquestes construccions amb vies de comunicació importants. Algunes ja són, peró, d'un moment tardá, molt proper al de la conquesta cristiana. Així mateix, d'acord amb la toponímia, hom pot suposar que hi havia també uns llocs de poblament que tenien com a finalitat principal fer d'albergs, de centres de proveíment o d'hostals. Rebien el nom de manzil. Han donat lloc a diversos topónims, com Massalcoreig o Massaluca. Caldria també aclarir la funció de construccions segurament mes velles com la torre de tàpia de la Força d'Estany, situada sobre el lloc de Gos (ipsum Cursum, l’any 1168), que cal relacionar amb l’existència d'un lloc de pas, d'una via important. Ha estat assenyalada, d’altra banda, l’existència d'una sèrie de torres i de fortificacions que permetien, per exemple, la relació visual al llarg del curs de l’Ebre. Pel que fa a aquest aspecte són interessants els estudis fets per Scales  (1990), on s'analitzen les possibles relacions visuals de cadascuna de les fortificacions. (Catalunya Romànica, vol.XXVII,  pàg. 38-40. Barcelona 1998. Ed. Enciclopèdia Catalana. )

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres