Se muestran los artículos pertenecientes a Diciembre de 2005.
APROFITEM EL PONT
LA RUTA DE LES MEDINES,UN RECORREGUT PER DESCOBRIR EL PASSAT ISLAMIC DE LA CATALUNYA INTERIOR
La ruta de les medines és un recorregut per la Catalunya interior i les terres de la Franja de Ponent que descobreix el passat islàmic de cinc comarques: la Noguera, el Segrià, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i el Baix Cinca. Aquesta ruta, de 216 km, és la proposta del Centre d’Informació del Palau Robert per fer una sortida de cap de setmana.
L’eix format pels rius Segre, Cinca i Ebre estructura el territori de la ruta de les medines mitjançant el binomi ciutat ‑ horta urbana. Cadascun d’aquests rius presenta en el seu curs mitja i baix una o diverses ciutats que asseguren el control d’uns territoris amb un alt rendiment econòmic.
Així, el Segre té els nuclis de Balaguer (Balagí) i Lleida (Lârica), mentre que al Cinca, també conegut com el riu de les Oliveres (Nahr az‑zaitún), hi trobem nuclis com Montsó (Munt Shún) i Fraga (Ifraga). L’Ebre té en aquesta zona una important fortificació que progressivament es convertirà en una ciutat, Mequinensa (Miknása), i una gran ciutat, Tortosa (Tartusha), que controla alhora el tram final del curs fluvial i l’àrea costanera.
Els eixos temàtics que configuren aquest itinerari són la vida a les ciutats islàmiques de la frontera (s. X ‑ XII) i la base agrícola que es troba en l’arrel de la seva existència, així com l’evolució de les comunitats musulmanes que viuen sota el domini cristià (mudèjars i moriscos) fins a la seva expulsió a inicis del segle XVII. En aquest espai es materialitza l’esplendor cultural i artística de la societat andalusina de frontera.
A Balaguer trobem el Museu de la Noguera, l’únic de Catalunya especialitzat en el període de l’Islam andalusí. També cal visitar el nucli històric de la ciutat, que conserva de l’època medieval el mercadal i alguns carrers i places porticades a l’interior de la muralla comtal. Dues fortificacions de gran importància situades a Balaguer són el Pla d’Almatà (714‑739), recinte emmurallat que és el jaciment andalusí mes interessant de Catalunya, i el castell de Formós (897‑898).
Els vestigis del passat islàmic més destacats de la ciutat de Lleida els trobem a la Suda i a la Seu Vella. Entre el 800 - 809 Lluís el Piadós va fer‑hi una incursió i va destruir la ciutat, que va ser reconstruïda i fortificada el 883 - 884. Aleshores es bastí l’alcàsser de la Suda, a la roca Sobirana, que és un dels pocs castells d’origen islàmic que s’han conservat, però que fou transformat posteriorment pels cristians. En la mateixa època que la Suda va ser erigida una mesquita que, mes tard, sota la dominació cristiana, esdevindria Santa Maria l’Antiga, a què s’accedeix des del claustre de la Seu Vella, on destaca la porta de l’Anunciata.
També és interessant la visita al nucli antic de Fraga, que durant l’època musulmana va ser una important població dins el valiat de Lleida. Entre els edificis més notables destaca l’església de Sant Pere, bastida damunt d’una mesquita, que conserva una part de l’edifici romànic (s. XII) i el seu característic campanar d’estil mudèjar.
A Miravet trobem el castell, construït entre els segles X i XI per assegurar el control sobre un tram del riu Ebre, que va esdevenir un dels reductes islàmics més forts del sector meridional de la Catalunya Nova.
Una de les parades obligades de la ruta de les medines és Tortosa, que fou conquerida pels àrabs el 713‑718 i esdevingué capital de la taifa de Tortosa al final del segle X, Aquest període autonòmic coincidí amb la revitalització econòmica i cultural de la ciutat. L’acròpoli fou transformada en fortalesa àrab, la Suda. Coneguda també com el castell de Sant Joan, aquesta fortalesa bastida als segles IX i XII presideix la ciutat. Ha sofert importants modificacions en el decurs dels anys. El 1972 es convertí en parador nacional de turisme i la intervenció afectà de manera decisiva les estructures andalusines. La façana oest conserva set torres que, malgrat que han estat refetes, encara guarden les distàncies i l’alternança del món andalusí. D’altra banda, cal destacar la catedral, d’estil gòtic, que es va començar a construir el 1347, tot i que la façana es va acabar entre el 1728 i el 1757.
Finalment, també són destacables el castell de Mequinensa, el monestir trinitari de Vinganya, a Serós, i l’assut de Xerta, així com el nucli històric d’Ascó.
Podeu obtenir més informació sobre aquesta ruta a la pàgina web del Palau Robert, Centre d’Informació de Catalunya: www.gencat.net/probert .
CONSIDERACIONS PRÈVIES
Desprès defer la ruta de les medines he pensat que calia posar a l’abast de tothom una informació prèvia i genèrica.
La he tret de la Guia del Museu de la Noguera de Balaguer, que us recomano molt de visitar perquè està molt ben presentat i té molt d’interès. I el poble de Balaguer també està ple d’encant.
Conquesta musulmana de la Hispània visigoda.
L’any 711, un exèrcit àrab enviat pel governador del nord d’Àfrica creuà l’estret de Gibraltar i derrotà els visigots de Roderic a la llacuna de La Janda o riu Guadalete. La conquesta d’Hispània fou ràpida, a causa de la situació de crisi econòmica i l’existència d’una classe dirigent dividida i feble. Entre el juny del 713 i el setembre del 714, la pressió militar ja es va fer sentir sobre l’alt Aragó, Lleida i Tarragona i continuà fins a l’any 725,en que conclogué la conquesta de la Tarraconense i la Septimània.
Els pactes i les capitulacions van ser la tònica general al llarg d’aquesta conquesta que, en els primers moments, devia suposar control militar, a partir de la construcció de campaments i l’establiment de guarnicions a les ciutats més importants.
Podem imaginar que la població indígena de les nostres terres devia estar agrupada en poblats similars al que s’ha conservat al Bovalar (Serós). Es tracta d’un petit poblat estructurat al voltant d’una basílica que va estar en funcionament entre el final del segle IV i el començament del segle VIII, moment en què el conjunt fou destruït per un incendi.
L’economia familiar bàsica d’aquest poblat era constituïda pels cultius de secà ‑com l’olivera i el cep‑, els cultius de regadiu ‑com el lli i fruiters com el presseguer‑ i era reforçada amb l’existència d’una ramaderia en la qual predominaven els òvids, els bòvids i, en menys proporció, el ramat porcí. Entre les eines i les instal·lacions relacionades amb l’obtenció i l’elaboració de productes agrícoles, s’han trobat una premsa de vi i/o oli, molins de mà circulars, sitges d’emmagatzematge, eines agrícoles de ferro, instruments de cardat de llana i de filat, així com dues habitacions amb bótes per a guardar vi.
al‑Andalus
Amb la conquesta d’Hispània, es va configurar un nou país, al‑Ándalus, amb capital a Còrdova i dependent del califa de Damasc, que es va convertir durant un temps en la primera potència política, cultural i econòmica d’Occident. Els més de quatre segles en qué el nord‑est peninsular va pertànyer a al‑Àndalus van deixar una forta petjada que determinà la configuració de la futura Catalunya.
al-Àndalus fou un complex mosaic ètnic en el qual van conviure diverses cultures. El territori fou ocupat bàsicament per quatre grans grups:
· les diferents tribus àrabs i berbers que es van establir a les terres confiscades o obtingudes com a botí de guerra;
· els hispano‑romans i visigots, que es van mantenir fidels al cristianisme i eren coneguts com a mossàrabs;
· els jueus;
· els conversos a l’Islam, amb el temps anomenats muladís, que van assolir el mateix estatus que els conqueridors.
La llengua àrab (la revelació de Déu s’expressava en aquesta llengua) es va estendre a tots els camps ‑religiós, polític i comercial- mentre que l’Alcorà es convertí en la referència obligada del sistema jurídic. Aquests factors van generar una progressiva islamització de la població, que es dóna per acabada al segle X.
Islam
Islam significa "submissió de l’individu a la voluntat de Déu". És la nova religió que Déu va revelar al profeta Muhammad i que aquest va predicar a partir de l’any 622 (data que assenyala l’inici del calendari islàmic, l’hègira).
L’Islam és una nova forma d’adoració, una nova manera de viure i una nova mentalitat que propugna la constitució d’una comunitat de creients en la qual tothom té idèntics privilegis i obligacions i on l’única obediència és la que lliga el creient amb Déu; per tant, necessita d’un seguit de disposicions tant de caràcter social com polític per a regir-se, que van ser recollides a l’Alcorà (revelacions fetes per Déu al profeta mitjançant l’arcàngel Gabriel), la Sunna (fets i gestes del profeta) i ais Hadit (sentències atribuïdes al profeta o alis seus successors). L’Islam es considera hereu del cristianisme i del judaisme, religions també revelades, ells practicants de les quals són definits com a "pobles del llibre" i per tant "protegits", però creu que la revelació feta per Déu a Muhammad és la definitiva.
L’Islam es fonamenta en "cinc pilars":
· Professió de fe: ‑No hi ha més Déu que Déu i Muharnmad és el seu profeta"
· Oració, cinc cops al dia
· Almoina, com a forma de solidaritat amb la comunitat
· Pelegrinatge, almenys un cop, a la Meca
· Dejuni durant el mes de Ramadà
Terra, aigua...
Els nouvinguts, experts agricultors, van millorar el sistema de reg d’època romana i van posar en explotació de forma massiva grans zones d’al‑Àndalus. Van introduir importants innovacions en el camp de la irrigació:
· la captació deis aqüífers i la seva Posterior canalització (els qanats),
· la multiplicació de les sèquies, i
· la generalització de l’ús de les rodes hidràuliques (sínies i nores)
Van introduir també nous conreus de cereals, fruiters i verdures: l’arròs, el safrà, la canya de sucre, el taronger, el llimoner, la morera, el cotó, les albergínies, la síndria (meló de moro) i els espinacs. Els conreus de secà més importants eren el blat, la civada, el cep, el lli i l’espart, mentre que l’olivera i la figuera es van convertir en prioritaris. Cal destacar també la ramaderia, sobretot bòvids i òvids, així com el bestiar cavallí i el porcí.
El concepte musulmà de comunitat va afavorir una civilització marcadament urbana, factor que es va traduir en una notable activitat mercantil. A les socs de les ciutats andalusines s’hi podien trobar tota mena de productes, alguns fins llavors desconeguts com l’ivori, el mercuri, l’encens, la càmfora, el sàndal, la mirra, el clau i el pebre. El contacte de l’Islam amb civilitzacions antigues (xinesa, persa, grega, etc.) va comportar que arribessin a al-Àndalus tot un seguit d’innovacions, tècniques i disciplines que fins i tot van ser millorades: el paper, el llibre, la ceràmica vidrada, la brúixola, la pólvora, les indústries tèxtils, com la seda i el cotó, els darrers avenços en medicina, les matemàtiques i ¡’astronomia.
Desprès d’això mireu-vos més informació.
.