Blogia
bereberes

La Almunia del Penedès

ALMUNIA: EL SEU SIGNIFICAT EN ÈPOCA ÀRAB

 

 

L’Almunia del Penedès és un topònim o nom de lloc molt significatiu, d’època árab. Permet no sols comprendre el que hi havia en aquest lloc, perquè així ho anomenaven els àrab‑parlants, sinó també comprendre una part important de l’estructura de l’Alt Penedès, en els més de tres segles (del VIII al X) en que aquesta regiò estigué sota el domini dels àrabs musulmans (àrabs de llengua oficial, musulmans de religió).

 

En efecte, els topònims són una font important per a conèixer la història d’aquests tres segles, dels que cap font escrita, ni àrab ni cristiana, fa la menor referència. Permet assegurar la presència d’una societat àrab‑cristiana permanent i utilitzar així les altres fonts indirectes o colaterals de que disposen els historiadors, a més de la toponimia, per conèixer periodes històrics indocumentats de territoris actualment catalans: la geografia (en el que pot considerar‑se permanent, des d’aquesta època fins a l’època moderna), l’arqueologia (cultura material humana que pugui atribuir‑se a aquest periode i a aquella cultura islàmica) i la islamologia (ciència de les constants sociològiques que es donen, amb algunes variants, on es dona una societat musulmana).Sense voler esgotar encara tot el que la toponímia i les altres fonts històriques esmentades puguin donar‑nos sobre aquells tres segles d’història del Penedès, es poden demostrar les possibilitats d’aquesta metologia històrica com l’­anàlisi semàntic d’aquest topònim d’origen indubtablement àrab: Almunia.

 

Significat del nom

 

Almunia en àrab és un nom compost de l’article prefixat al (invarlable en gènere i número) i del nom femení sigular munia, que diccionaris com el Dozy tradueixen com “jardí vast" i el Vocabulista medieval "hortus" (hort/a).

 

Però no es tracta d’una horta qualsevol. La comparació de la situació de l’Almunia del Penedès amb les altres Almunia o "hort", recollides per Asín Palacios (cal posar en dubte l’origen àrab de la Almuiña gallega i la Almuña asturiana), així com les referències de textos àrabs a “munias” concretes permeten precisar que aquella paraula podria traduir‑se per "finca amb jardins frondosos i abundancia d’aigües i productes hortícoles”.

 

Els topònims que encara queden en la Península Ibirica (l’antiga Al‑Andalus dels àrabs) es situen precisament junt a rius o en zones riques en aigües, com la del Penedès junt al riu Foix: les que es situen en zona d’Osca (Almunia del Romeral, sobre el riu Guadalzalema, de nom àrab; Las Almunias, també sobre un riu amb nom àrab, l’Alcanadre, i també en el Somontano, Almunia de San Lorenzo, a la Ribagorça pre‑pirenaica; Almunia de San Juan, en els afores de Montsó; Almuniente, en la zona de regadiu del sud d’Osca). També estan en zones fluvials l’Almunia de Doña Godina, junt a l’Alpartir i el Jalón (provincia de Saragossa), i l’Almunia d’Alzira, junt al riu Xúquer.

 

Més significatives són encara les "munias" esmentades en textos històrics àrabs: la de Toledo, junt al Tajo, on es solien retirar els soberans de la ciutat, i la de València, anomenada "d’Abdelaziz", del rei àrab que la va ocupar, a l’altre costat del riu Guadalaviar i davant de la capital. Aquest aspecte palatí i cortesà de les "munias" ens permetrà aguaitar, més endavant, el paper comarcal d’aquest topònim. S’explica també recorrent a l’etimologia àrab de la paraula munia, remontant‑nos al Coran.

 

L’etimologia corànica de la paraula "munia"

 

La paraula àrab “munia” no apareix com a tal en el Coran, llibre sagrat i clàssic literari dels àrabs, el llenguatge del qual sobresurt i amara el lèxic dels arabe‑parlants. Però sí apareixen altres paraules que il·luminen el significat que els àrabs donaven a aquells horts o "munias" (en àrab, el plural és “munà”).

 

En primer lloc, aquesta paraula està en relació amb verbs i noms que signifiquen “desig”, "il·lusió", "ansia de plaer". Son il·lusions plaents, especial ment del Paradís. Però són moltes vegades il·lusions enganyoses, que Déu permet per a castigar als homes o que del Dimoni, Satanàs, consegueix inculcar en els cor humans. Es tracta de “seduccions enganyoses”, lluny de la realitat, de d’envejes entre persones. Són “fantasies”, agradables, però irreals.

 

El plaer que produeixen aquests "somnis" s’expressa en el Coran en varis versicles que es refereixen a l’emissió de l’esperma masculí, el semen masculí, el semen creador que s’ejacula, barrejant‑lo amb els líquids femenins, el  plaer del coit. Els humans viuen aquell moment de plaer, però és Déu qui crea, i l’home només recorda aquell moment com un somni del passat.

 

Així és com la “munia” és una horta amena, però forma part dels plaers efímers d’aquesta vida. Positivament, és un jardí que representaria una imatge del jardí celeste, del Paradís promès per~) mai merescut. És un hort plaent, però fugaç i terrenal i l’esperança del premi celeste.

 

De fet, el verb coránic tamannà  ("anhelar", “desitjar") i la paraula amani ("desitjos", “il·lusions") tenen un caràcter més negatiu en el Coran que l’ús que els àrabs fan d’aquests termes. En l’actualitat, les felicitacions utilitzen aquest verb per a desitjar benaurances futures i aquella paraula per a expressar els somnis folls però plaents.

 

La “munia" com a finca d’esbarjo

 

D’aquestes consideracions filològiques i històriques es poden deduir algunes conseqüències per a aplicar‑les, amb força probabilitat, a la realitat concreta de l’Almunia del Penedès.

 

Seria segurament una finca o propietat rural. Seria frondosa, abundant en aigües, un jardí de rics conreus, almenys en relació amb les altres terres de la comarca.

 

El caràcter plaent del paratge no excluiria una rentable productivitat agrícola. Estaria aprop, però no molt distant, d’una ciutat o sojarn permanent del governador de la regió, propietari de la finca, on es retiraria a vegades o vindria a visitar per controlar la seva productivitat. Es conegut l’”absentisme" dels rics terratinents musulmans, que habiten en les grans ciutats peró treuen gran part dels seus recursos de les seves finques: gràcies al coneixement de noves tècniques (de conreu, d’­extracció d’aigua, d’empelts, etc.) i de les necessitats del mercat i de la seva demanda, les seves visites regulars a les seves finques rurals marquen un fecund complement de la ciutat i el camp, característic de l’economia i de la civilització musulmanes, fundamentalment urbana i urbanitzadora dels espais peri‑urbans i inter­-urbans.

 

Però davant d’altres entitats rurals, com les "alquerías" o els llogarets, les “almunias” representen uns centres de producció agrícola particularment feraces i plaents.

 

Igual que altres topònims comarcals, relacionats entre sí i exponents d’una forta estructura d’implantació humana en el Penedès en época musulnana, l’Almunia revela una certa riquesa agrícola i una jerarquia social de la població. Però aquest estudi global de la comarca está encara realitzant‑se. Permetrá conèixer millor tres segles molt específics de la història d’aquesta regió catalana.

 

Dr. Mikel de Epalza Universitat d’Alacant.


Antistiana, nº 9, gener 1990. La Ràpita (Alt Penedès)

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres