Blogia
bereberes

DE LES RÀPITES AVUI CATALANES: LA INSTITUCIÓ ISLÀMICA DEL RIBAT

DE LES RÀPITES AVUI CATALANES: LA INSTITUCIÓ ISLÀMICA DEL RIBAT

Les ràpites han estat darrerament objecte de nou estudi: el juny d’enguany (1989) a Alacant, unes "Jornadas sobre la rábita en el occidente islámico" coincidiren amb la presentació del llibre La rábita califal de las dunas de Guardamar (Alicante). Cerámica. Epigrafía. Fauna. Malacofauna (Diputación Provincial de Alicante, 1989) i aquest setembre Sant Carles de la Rápita (Montsià), fou la seu d'un "I Congrés de les Ràpites de l'Estat Espanyol". Els estudiosos que ens hi hem reunit hen avançat forca després dels magnífics treballs d'Olíver Asín (1928) i de Torres Balbás (1948), per l'àmbit peninsular, si bé encara sembla que fa de mal establir la dístinció ‑si és que n’hi hagué‑ entre els termes àrabs ràbita i ríbat. L’existència de les rápites va estretament lligada, des de l'orígen, a les zones fronteres de l’islam medieval. Com és sabit, el ribat fou una institució musulmana creada per a defensar i vigílar la frontera contra els enemics de l'isIam. Malgrat aquesta definició inicial de vigilàncía i de defensa, cal afegír d'entrada que el fort component religiós que caracteritza la comunitat islàmica va fer cue aquesta instítució fora, a la vegada, religiosa i milítar. La llengua àrab ho reflexa clarament tot disposant, per a referir‑s'hi, d'un lèxic especial. Així l’­arrel rbt, al marge del seu signifícat primigeni de lligar, unir, etc., conté la forma rabata que vol dir dedícar‑se a fer la guerra contra els infidels" així com rábita indica el lloc d’allotjament dels murabitún, terme que s’aplicá inicialment a aquests específics combatents. A fer ribat s’hi anava voluntàriament en servei de l'islam i com a acció meritòria als ulls de Déu, complínt així amb el precepte de la guerra santa. Segons Averrois “ El ribat d’una sola nit era més meritori que passar mil dies dejunant o mil nits de vetlla", a la vegada que "no es considerava muràbit a tothom que vivia a la frontera amb la dona i els fills, sinó al que sortia de casa seva per anar a un lloc on hagues períll". Els fídeis podien dedicars'hi de per vida, durant un determinat periode de temps o bé acudír‑hi en cas sobtat d’incursió d'enemics. En moments de pau els muràbitum s'aplicaven en la pregària i en l'estudi, tot recaptant almoines per al sosteniment de la própia ràpita o per a la creació de nous llocs de ribat. La institució, a més a més comptava amb legats pietosos i, òbviament, amb el botí. Queda clar, doncs, que estem tractant de terres de frontera i que l’establiment d­’una ràpita o d'un lloc de ribat requirirà unes condicions especials. Per una banda, haurà de disposar d’un recinte mínimament fortificat que garanteixi la seguretat dels seus components i, per l'altra, caldrà que pugui posar‑se en contacte amb la resta de la població per tal d'emetre ‑o de rebre‑ els avisos d'agressió. Una talaia o un lloc natural d‑observació i de guaita de la zona inmediata en serà, per tant, el complement indispensable, a la vegada que, mitjançant l'emissió de senyals en general, de foc o de fum, l’enllaçarà amb la xarxa de comunicac­ions. 

Les frontres de la Península poden ser, com és obvi, terrestres o bé marítimes, per la qual cosa l’estudi i la perduració de les distintes ràpites andalusines serà ben divers.Les establertes al llarg de la frontera interior -frontera mòbil, per tant- desapareixeran quan ja no quedinsituades en els límits del territori de l’islam o bé es convertiran en oratoris, en centres de pelegrinatge o d’enterrament de devots, en hospederies, en llocs de guarda de camins, etc. Cas de què caiguin a mans cristianes podran – o no- ésser reconvertides i destinades a altres funcions. 

 Les ràpites de la frontera nordoriental d'al‑Anda1us desapareixeran ben aviat a conseqüència de l’avanç comtal, però la toponimia catalana, com veurem en alguns casos, n’ha conservat el seu record. D’acord amb els topònims conservats, cal pensar que n'hi havia una a l’actual municipi de Santa Margarida i els Monjos(Alt Penedès) segons el nom que encara avui porta un poble situat entre el camí de Barcelona a València i el riu Foix. El topònim (considerem, a més a més, els veïns de l’Almúnia o La Granada i, sobretot, l'oposat Castellví de la Marca) així ens ho indica malgrat que ara per ara no em consti cap notícía d’una posterior reutilització acabat el domini musulmà de la zona. Sí que sembla que n’hí hagué a la de l'avui terme de l’Albiol, entre el camp de Tarragona i les muntanyes de Prades: les restes d'una fortificació islàmica, a 867 metres d'altitud, foren entregades l’any 1158 a Joan de Martorell a condició de reconstruir‑la, essent aquest, probablement l’orígen del després denominat castell de l'Albiol. La ràpita de Balaguer, dalt d’un tossal de 257 metres a l'actual terme de Vallfogona (La Noguera), apareix citada com a hisn (castell fortificat) a les fonts àrabs que ens han pervingut, pera en l'acte de donació que en va fer el comte Ermengol IV d'Urgell al montestir de Ripoll (1091) quan l'acabava de conquerir, hi figura amb el nom de ràpita. El castell actual, molt reformat, encara el conserva i un estudi arqueològic recent ha confirmat que la base d’una de les seves torres és de construcció islàmica i no ibèrica, com s'havia dit. Sota la forma de El Rebat (també trobo les variants Cap dels rebats, Rebats o El Rebato), que té paral‑lels a les comarques valencianes de la Safor i del Baix Segura) es pot incloure en aquest llistat el nom del que avui és un barri d'Abrera (Baix Llobregat) si bé cal considerar la possibilitat de que siguí també el testimoni d'una acció de ribat.: recordem que en tornar victoriosa cap a València l'expedició almoràvit del 1114 que havia assolat la comarca de Barcelona, va sofrir una considerable derrota en passar el Llobregat. Eis textos àrabs l'anomenen "la batalla del Port", pas que Ambrosio Huici Miranda situà al Congost de Martorell, a pocs quilòmetres del topònim en qüestió. (Aprofito I­’avinentesa per a lamentar que aquest nom de lloc siguí a punt de passar a l’oblit, en favor de la denominació més turística de "Els Porrons", a causa dels bars que actualment ofereixen vi de franc als qui aconsegue‑ixen d’alçarlos amb les mans). Molta més fortuna, pel que fa al record històric, han tingut les ràpites estabiertes a la costa perquè la seva funció originària d'alerta i defensa continuà, en època cristiana, per tal de fer front a les incursions corsàries que castigaren la costa del Mediterrani fins a ben entrat el segle XVII. Aquest és el cas de La Ràpita de Sant Carles, la historiografia de la qual la converteix, entre totes les que ara formen part de Catalunya, en un cas ben afortunat Í singular. No solament en tenim confirmació amb la perduració del topònim fins als nostres dies sinó que.l'existència d'una ràpita a la zona consta documentalment tant a les fonts árabs com a les llatines. Unes i altres, a més a més, s'hi refereixen quan encara está en ple funcionament i les d'època ja cristiana ens van donant notícia de les seves successives reutilitzacions. 

El Delta de l’Ebre va ésser, indubtablement, una important zona fronterera de l'islam andalusí. L'establiment d‑una ràpita al seu entorn conjugava, per una banda, el doble control de la costa nordoriental i l'entrada al curs del riu. Per l'altra, dominava el pas del camí que, des d’Amposta i pel litoral travessava La Sènia pel pont dels Estretets a la vegada que, amb el convenient enllaç de senyals amb Tortosa, s'hi afegia el de l’interior que passava entre les serres del Montsiá í de Godall, cap a la foia d‑Ulldecona. Combatents que feien ribat a les goles de l'Ebre ja són esmentats en la crònica de l'any 236/850 del Mutabis d‑Ibn Hayyan. Pel que fa als mèrits espírituals que hi obtenien,cròniques posteriors assenyalen que Abd al‑Malik b. Habib, un dels alfaquins més importants del segle IX, hauria dit que a qui es feia murabit a la ràpita del Delta i practicava el dejuni li serien perdonades les seves faltes durant seixanta anys.

 Quant a la fortíficació, les primeres notícies daten del segle XII. El geògraf al-­Idrisi la descriu com "una ràpita hermosa, forta i inexpugnable vora la mar i que compta amb una guarnició brava". L’andalusí al‑Zuhri, també del mateix segle, fins i tot la va visitar. A la seva Geografia hi reprodueix amb pels i senyals la conversa que sostingué amb la gent del lloc sobre les excel·lències del pou que hí havía. S'hi refereix com a un pou miraculós, el prodigi del qual consistia en que no s’en esgotava mai el cabal per més gent que s'en servís (recordem, en aquest punt, l'artesianisme de les aigues de la zona). Després de la conquesta cristiana la ràpita continuà com a centre religiós: el 1150 els benedictins hi establiren un monestir, filial del de Sant Cugat del Vallès, que fou comprat pels hospitalers d’Amposta l’any 1260. Als voltants del 1290 hi instal­laren una comunitat femenina de monges precedents de Sixena i aquest convent santjoanista hi perdurá fins el 1579. Tot i que aquesta reconversió a ús i a culte cristià, el lloc seguí essent focus de veneració i de referència islàmica per la població musulmana remanent: encara l'any 1304 Jaume II hagué de disposar que "en endavant no s’hi fés més el pelegrinatge que els sarraïns hi teníen acostumat”. Per altra banda, les diverses ordinacions dictades per a la vigilància de la costa constaten la prossecució de la seva funció militar de defensa i de guaita: a finals del segle XIV, la torre de la ràpita, que s’alçava gairebé en solitari a l'entorn dels Alfacs, hi figura tot fent l’enllaç entre les torres de Sant Jordi i la d'Ulldecona. Tancant el cicle, observem com la fi de la ràpita de Sant Carles està estretament relacionada amb els fidels del credo que la va bastir. Traslladades les monges a Tortosa i ja mig ruïnós el convent, fou utilitzada com a base militar per a l'expulsió dels moriscos de la Ribera d’Ebre i de l'Aragó (1610). L'operació de l’­embarcament, la més considerable de l'època, es perllongà prop de tres mesos ... 

Ara, de 1'edifici no en resta cap vestigi però el seu pou (ja li deien "de les Figueretes”?) almenys els hi va assegurar l'aigua. Oue tot sigui –diuen- a fi de bé.

 Dolors Bramon 

NOTA DE LA REDACCIó: Aquest article de la Dra. Dolors Bramon, de la Universitat de Barcelona ha estat publicat paral·lelament amb la revista "Serra d'Or". El Grup d­Estudis Rapítencs vol agraïr públicament la bona disposició de l’autora a l'hora de col·laborar d'una manera tan brillant en la publicació "Antistiana".

  Antistiana” nº 8, novembre 1989, La Ràpita (Alt Penedès)
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres