LA RÀPITA DEL PENEDÈS

Per tal de fixar les bases de discusíó cal cue ens remuntem a 1­’època dels romans, ja que aquests foren els primers que s'assentaren a les terres que actualment ocupa el perímetre del poble (els íbers existents a la zona, ocupaven les muntanyes properes). Els seu establíment es caracteritza sobre tot, pel pas de la Via Augusta i de la que hom suposa que seguia el mateix trajecte que l’actual carretera que va des de Barcelona a València (Milà i Fontanals, Pere Gir6 són d’aquest parer, d’altres la fan passar per la carena muntanyosa). Complementant aquesta via principal hí havia diferents camins secundaris, que en el cas del nostre poble enllaçaven Olèrdola amb Lleida a través de Montb1anc (d'aquesta via encara en queden restes al nostre poble), provocant una nuclearització del centre comarca! entorn al nostre municipi que coincidiria possiblement amb els moments àlgids de la fortalesa i poblat iberc­romá d’Olèrdola, si més no, posteriorment passarà a la zona de la Granada, la qual també mantenia el pas de la Via Augusta i enllaços amb altres poblacions. 

De fet, al llarg del terme s’han trobat fins a quinze jaciments, aproximadament, que manifesten una densitat de població notable i dels que destacaríem per la seva importància la vil·la situada davant de l'ermita (o església?), possiblement paleocristiana, de Santa Tecla (és curiós observar la seva dedicatòria tarragonina).

 Observeu el desplaçament del centre comarcal primitivament a La Ràpita ‑ Monjos ( llocs amb els jaciments més importants en l'antiguetat íbero‑romana ), després a La Granada amb la cruïlla de la Via Augusta amb la carrerada de Barcelona per Olesa, Guardiola i  Santa Coloma, i a partir del segle XIII (compra del mercat de La Granada) definitivament a Vilafranca. Així tot sembla indicar que la vitalitat del nostre poble era una realitat no sorgida a 1’atzar sinó reflexe d’una situació estratègica: el Penedès lloc natural de pas, un microclíma temperat, unes terres sedimentàries molt favorables p’er 1’agricultura de secà i un riu amb un cabdal significatíu, que tot i que amb algunes zones pugues "pantanejar” havia de permetre 1’abastiment humá i tal vegada el regatge de determinades terres. 

Heus aquí com la possible presència sarraïna disposava d'unes condicions adequades per a llur assentament, establir si hi va haver una fortificaci6 sarraina a La Ràpita és ja una qüestió cojuntural, Ja que potencialment era possible. D'entrada peró, determinarem aproximadament quan es pugué produir aquesta ocupació, així es podia haver iniciat els voltants del 715 (any de l'ocupació de Catalunya) haver estat en peu fins al s. XI o XII, ja que segons com diu Josep Mª Sirach, " ... La fundació de Vilafranca del Penedès, en detriment d’Olèrdola, l'any 1151, representa aquí l'etapa definitiva, amb la­colonització, ja sense perill, de les terres planes...", però clar el que fos un establiment definitiu, repoblat sense perill, no treu que la possible fortalesa de La Ràpita hagués estat enderrocada abans, tanmateix els propietaris de la lín­ia de castells del Penedès (aixecada entre el 950 i el 1000) no els devia interessar que els sarraïns tinguessin cap pont per fer les seves rátzies i per altre cantó, ells ja havien bastit les seves corresponents defenses en llocs enlairats on els hi resultava, evidentment, més fácil la seva defensa, però a més, ni pels mateixos sarraïns era interessant aquesta posició des d'un punt de vista topogràfic, en tot cas ho era abans quan se situava al peu, d’una cruilla de camins.

 Davant d'aquests arguments és convenient reduir el temps d'ocupació i entendre que l'establiment amb una certa continuïtat es podria donar al llarg del segle VIII i que després podia ser utilitzat temporalment durant els segles IX i X. Per confírmar‑ho hem de tenir en compte que 1’any 801 cau Barcelona en mans dels francs, convertint el Penedès en terra de ningú al llarg de dos segles i on van sovintejar les lluites entre cristians i sarraïns, restant constituida la franja fronterera molt àmplia i habitada molt escadusserament per poblacions poc estables que vivien en balmes o coves petites ( freqüents a les formacions calisses de la serralada Pre­litoral) apartades dels camins i que no obelïrien ni les autorítats cristianes del nord ni les sarraïnes del sud, tenint com a límit septentrional, l'auténtica frontera dels comptats catalans ( l’assenyalada per la linia Llobregat – Montserrat – Cardona – Solsona – Montsec ) i el limit meridional, si bé que desconegut, hom pot afirmar que Tarragona fos deshabitada i Tortosa fos la capital. Situacions d'equilibri que les trobem reflexades en diferents passatges de la historiografia local, com és el cas Ramon Puigcorbé, a l’explicar sobre La Granada (poble de 1’Alt Penedés), ". . Es garirebé segur que de 920 o 950 a 1003 hi hagué bastit un castell en el terme que ara anomenem La Granada. Aquest castell, musulmá en el seu origen, esdevenia cristiá quan els cristians se n'apoderaven. Ho era a 1’­any 1003 quan la invasíó mora arruiná Olèrdola i en aquest mateix any, els invasors s'apoderaren del castell de La Granada i el destruïren..." Hem estast veient al llarg d’aquestes línies que el fet de que hi hagués una fortificació en el nostre poble no era una circunstància aliena al desenvolupament històric del Penedès, per la qual cosa hem de suposar que la seva posssible existència donada la manca de restes, i més si tenim en compte denominacions properes, tal és el cas de la Múnia (provinent  d’Almunia, que vol dir “hort” o “jardí vast” en àrab ) o de La Granada, tot i que en aquest  cas sigui més discutible, ja que hi ha diferents teories sobre l’origen d’aquest topònim. En canvi és de difícil assumpció la tesi mantinguda  per A. Margarit sobre l’origen del nostre pble i que ho relaciona amb antics pobladors provinents de Sant Carles de La Ràpita, els quals desitjosos de retornar a la dominació cristiana s’instal·laren en les nostres terres en ple període repoblador. De fet es un fenòmen força corrent que gent d’altres terres vingués a repoblar al Penedès, ja que aquí hi havia molt poca població, i que d’aquesta forma es traspassesin els noms que tenien allà (Cerdanyola, Sant Cugat,...) en toto cas però, el que no resulta tan clar, és que al nostre poble s’establís cap tipus de població estable, ni pels documents ni per les restes que disposem fins ara (al fogatge de 1359 no hi ha cap foc ).  

Malhauradament ens veiem obligats a plantejar contínues hipòtesis, ja que les possibl­es contestacions que ens oferiria una intervenció arqueològica no s'han pogut trobar, tot i que pensem que la localització d’aquesta possible fortificació seria a l'abans esmentat jaciment de Santa Tecla, en la qual es donen varies característiques que ho afavoreixen: la possible coincidència amb la denominació toponímica (monestir o ermitatge fortificat), la situació propera a les dues vies que travessaven el poble, la descripció que es fa al 1797 sobre una venda en "el paratge de la Ràpita" i on se situa aquest coincidint precisament amb la zona de Santa Tecla i per últim, l'aprofitament de la suposada extensa vil·la romana que hi havia allà.

 GRUP D’ESTUDIS RAPITENCS Bibliografia: ‑ Història de Catalunya. Editorial Edhasa - Recull de l’obra dispersa de l’arqueòleg Pere Giró. Institut d'Estudis Penedesencs. ‑ Toponímia Penedesenca. R. Puigcorbé. Inst. d'Estudis Penedesencs - Olèrdola. Guia Itinerària. E. Ripoll ‑ La España musulmana. Rachel Arié. Editorial Labor