Blogia
bereberes

TOPONÌMIA ÀRAB, ESTRUCTURA COMARCAL: EL PENEDÈS

TOPONÌMIA ÀRAB, ESTRUCTURA COMARCAL: EL PENEDÈS El dia 7 d'abril al Centre de Lectura de la ciutat de Reus, al Baix Camp, es va celebrar el XVè COLLOQUI DE LA SOCIETAT D'ONOMÀSTICA. El Doctor Mikel de Epalza de la Universitat d’Alacant va presentar la comunicació “Toponímia àrab i estructura comarcal: El Penedès", que pel seu interessant contingut i amb la gentilesa de l'autor tot seguit publiquem: Els topònims d'origen àrab a Catalunya són prou nombrosos ‑ han estat estudiats, sobretot, des del punt de vista etimològic i filològic (1). Però encara es pot investigar més. Açí es proposa ‑amb un exemple concret del Penedès- una metodologia i unes hipòtesis per utilitzar la toponímia com a document històric que descobreixi ‑encara que hagin passat vuit o més segles de la presència política activa dels musulmans a terres actualment catalanes‑ l’estructura "comarcal" d'aquesta presència. 

Per analitzar aquesta metodologia convé recordar algunes realitats històriques i toponímiques que serviran de base per la recerca.

 

Des del punt de vista històric, els àrabo‑musulmans van dominar espais o territoris catalans durant quatre segles i mig: durant gairebé tot el segle VIII van dominar les principals vies de comunicació, fins a Narbona, als segles IX, X i probablement part de 1'XI, tenien tota la Catalunya al sud del riu Llobregat; fins a mitjans del XII ‑quatre segles i mig‑, la cultura i la llengua àrabs eren totalment dominants a les planures de 1'Ebre i els seus afluents, amb centres urbans importants, com: Tortosa, Lleida; Balaguer i Fraga. Aquest gairebé mig mil­leni és un periode suficientment important de la història d’aquestes terres.

 Però la situació de terres frontereres, tant per als cristians conqueridors (2) com per als musulmans, que els anomenaven “territoris extrems orientats" (ath­-thhugur   ax‑xargiya) (3), fa que hagin quedat pocs documents escrits (cròniques, geografies, arxius... ) sobre aquest passat musulmà. Això fa encara més important la recerca metodològica per a treure informacions històriques d’aquesta font documental. Des del punt de vista toponímic, la comparació interregional sobre la forma en què els àrabs o arabigoparlants posaven noms a les coses o utilitzaven els topònims a la Península d'Al‑ Andalus permet deduir algunes directrius generals, aplicables a les terres catalanes: ler.: Utilitzaven els topònims pre‑àrabs sense modificar‑los tret de petites adaptacions fonètiques i gràfiques: Larida (escrit així, però pronunicat Lérida), Turtuxa (Transcripció enfàtica de les dentals i xiuxiuxant de la sibil·lant, igual que Barxiluna), Iberuch o Ibruh (Ibero o Ebre, segons llur forma de transcripció amb llurs grafismes), etc. Això explica que es conservin gairebé tots els topònims pre‑àrabs de Catalunya, més modificats pels cristians medievals (noms de sants, etc.) que no pas pels musulmans. Aquesta característica també es dóna, per exemple, a Egipte, on la proporció de topònims àrabs és relativament feble comparada amb la dels pre‑àrabs, malgrat els quasi catorze segles de presència musulmana. 2on. Implantació de nous topònims, aquests d'origen àrab, per designar noves realitats pròpies de la societat musulmana, que no es trobaven abans. Això és evident a la Catalunya Vella i pirenenca pels topònims vials i institucions de control político‑militar del nou poder polític (castells, posades, camins, etc., actualment en estudi, com és el cas dels balat del Penedès). També en institucions religioses típicament islámiques, com les Ràpita (4). 3er. A les zones de més llarga implantació, es posaran ja noms àrabs a elements del paisatge fisic (com a les "colinetes" de Reimat (5) o als rius) i a formes de poblaments i propietat (Aldea i Alfacs, junt a Tortosa), encara que la presancia d'antropònims àrabs a la toponímia és sovint un fet de conquesta cristiana, per necessitats cadastrals dels cristians (6). 4rt. S'han de tenir en compte també les modificacions dels topònims àrabs en tornar‑se opac els seu significat connotatiu o descriptiu en les llengües romàniques dels nous ocupants cristians. Molts d'aquests noms es transformen en noms homòfons catalans, amb càrrega semàntica diferent (com es veurà amb els "pelat" i "bleda" del Penedès, catalanització dels homòfons àrabs balat i balata, que significaven “via principal, calçada2 i "posada de calçada", respectivament). AixÒ fa que alguns topònims catalans, amb clara etimologia en català, puguin tenir també una altra etimologia àrab, sense cap contradicció, ni incompatibilitat, perquè corresponen a estadis lingüístics diferents. . La situació on s'han conservat aqueixos topònims és també significativa, perquè es troben principalment en zones rurals, lluny de les ocupacions humanes pre­islàmiques (que conserven el seu nom en època àrab) i de les ocupacions humanes posteriors, especialment modernes (que van imposar nous noms, en llengües romàniques dels nous ocupants). Per això, 1'estudi de tots els topònims d'una comarca té més sentit per al nostre propòsit que no pas el dels sols nuclis majors solament. Amb aquestes directrius generals es pot estudiar el cas de 1'estructura comarcal dels topònims àrabs a Catalunya. L'origen d'aquesta nova perspectiva va ser 1'estudi dels topònims La Ràpita a terres actualment catalanes. Se'n van trobar almenys quatre: La Ràpita de Vallfogona, junt a Balaguer; La Ràpita del Penedas, al territori municipal de Santa Margarida i els Monjos; La Ràpita d'Albiol; La Ràpita de Sant Carles, a la zona de Tortosa; i potser un parell més, encara més discutibles. Les necessitats econòmiques i socials de les ràpites ‑llocs de recés espiritual per a complir amb 1'obligació militarista de “1'esforç virtuós en el cami de Déu" suposava, al segle X-XI, que hi hagués només una a cada comarca “fronterera", perquè probablement no se'n podien mantenir més, per manca de mitjans econòmics i humans. D'aquesta hipòtesi, no molt provada per ara però prou versemblant, va néixer la noció d'estructura comarcal: si a cada comarca hi havia una ràpita, també hi hauria una madina (“ciutat capitalina"), una xarxa vial, un alfás o camp extensiu depenent de la ciutat, una almúnia o residència campestre del governador, etc. Amb un "model operatiu" d'ocupació islàmica dels espais -urbans, periurbans i interurbans (7)‑, es poden buscar els topònims àrabs i/o d'època àrab que encara hi queden ara, com a confirmació documental d'aquesta implantació poblacional íslàmica en comarques catalanes, amb els seus espais diferenciats, testimonis d'una forma de vida específica, durant segles. 

Al mateix temps, aquest estudi "comarcal" ‑amb gran flexibilitat per a definir els límits d'una comarca: en principi, 1'esplai pla que la visió humana abraça, voltat de muntanyes o per la mar‑ permet explotar al màxim 1'estudi de tota la toponímia d'una zona, amb tots els seus elements, i ‑al mateix temps- comparar‑la amb la d'altres comarques, catalanes o d‑altres regions de l'antiga Al‑Andalus. És el que hem fet en el Penedès, partint del topònim La Ràpita (8).

 Només s'hi han trobat, per ara, deu topònims bastant clarament àrabs, encara que transformats o catalanitzats: Albinyana,  Almúnia,  Bleda,  Bovera,  Can La Chella,  Massuques,  Muscaroles,  Serra del Pelat,  El Pelud,  Ràpita. En presentarem l'etimologia i, al mateix temps, el paper de cadascun dels noms com a reveladors d'una estructura comarcal, pel seu caràcter denominatiu (9). Bleda, Pelat. , Pelud, Massuques. i probablement Bovera són topònims víals, que indiquen el caràcter estructural de trànsit, de comunicació, de la comarca, des de sempre i especialment amb la calçada romana Roma­ - Cadis o Via Augusta, entre la vall del riu Llobregat i les planures lítorals de Tarragona, evítant el massís litoral de Garraf (10). Bleda no és pas el vegetal que sugereix ara aquest nom en catalá. És el terme grec balat, "llosa" i el llatí pallatium, "palau” , passat a l'àrab balat i balata per a designar una via important i, també, les posades d'aquestes vies, amb pretenció de palaus (11). Aquesta "bleda" catalana correspon al camí de la "plata", a Extremadura, que té el mateix orígen etimològic (12). L'abundància d'aigua d'aquest lloc del Penedès ‑subministrament fonamental, fins ara, de la ciutat de Vilafranca­- és una cualítat. que la faria apreciada dels viatgers musulmans, com és el cas d'altres posades vials, com els Alcocer, “palauets” o “petits alcàssers”, de la nostra geografia (13). Del mateix origen etimològic àrab són segurament la Serra del Pelat i el petit terreny El Pelud, aquest situat entre La Ràpita i L'Almúnia, en un lloc per on passava molt probablement un camí secundari de la Via Augusta (14). La Serra del Pelat seria "la serra del balat o camí important”, a mà esquerra del cami que puja de la mar, pel Penedès cap al nord. El balat és un camí oficial, camí i xarxa militar i administrativa per dominar una regió segons el sistema de themata dels bizantins, dels visigots i dels àrabs (15). La catalanització referida a la manca de pelussera, "pelat" o "pelud", és una transformació semàntica per homofonia del topònim àrab, com la "bleda", quan el seu significat denominatiu o descriptiu àrab va quedar opac per als nous ocupants romànico-parlants. Un quart nom vial, Les Massuques, es pot referir a la Via Augusta o camí principal, però també una eixida d'aquest camí de la planura, per pujar una carena muntanyosa i anar cap al mar, cap a Vilanova i la Geltrú. Massuques ve de dues paraules àrabs, prou abundants en topònims dels països catalano-parlants: manzil  ugaib, “posadeta de la pujadeta” (16). És també un lloc de parada en el camí, al peu d'una costera. 

Molt veí, però en un fondo de la muntanya, es troba el topònim Bovera. A més del seu significat palès en català, podria tenir una etimologia àrab, relacionat amb tots els "bous" de la Península, que són una transformació per homofonia del buwaib àrab, “petit pas de muntanya" (17). De fet, fins ara, aquest fondo de muntanya és pas per als que volen pujar a peu cap a la costa, també.

L'abundància relativa de  topònims àrabs conservats en aquesta zona amb significats vials correspon a dues de les directrius generals ja esmentades: els controls vials van ser la base de la xarxa adminstrativa i política dels musulmans a terres ara catalanes, amb els noms àrabs que van donar ells des del primer moment de llurs presa de poder; aqueixos noms es conserven fins als nostres dies, encara que amb “camuflatges”, precisament perquè es troben en zones rurals viaries, lluny d'ocupacions poblacions precedents o posteriors als àrabs. 

Junt a aquests topònims de la xarxa vial, els altres es refereixen a assentaments de població, però tenen també la característica de ser, en certa manera, específics de la societat musulmana i trobar‑se fora, encara que veins, dels nuclis ordinaris de població. Són residancia rural de l'autoritat, castell de vigilància, llocs de recés religiós i militar.

 El topònim Almúnia, no gens lluny de La Bleda i de La Ràpita, és un lloc fèrtil, que correspon al significat àrab de múnia: “finca amb hortes í jardins" (18). Però té també un sígnificat politic, a terres d'Al‑Andalus, al menys fins al segle XI: és la residència campestre de l'autoritat regional o comarcal (a Saragossa, a Toledo, a Valancia, etc.). Aquest topònim ens indica la proximitat del centre polític i urbà de la comarca, potser a La Bleda o a Vilafranca del Penedès (19). L'abundància o concentració de topònims d'origen àrab a aquesta zona (veure el mapa adjunt) indicaria de fet una major arabització lingüística, per influència del nucli urbà, manifestada en l'arabitzaci6 toponímica. El topònim Albinyana sembla catalá, d‑origen llati, però pot perfectament ser una transformació d'un topònim àrab: al‑bunyana o derivats, "l'edifici, la construcció, el mur" (20). Era un castell, segurament pre‑islámic, que dominava 1'entrada del camí principal, l'antiga Via Augusta que travessava el Penedès. És, doncs, un topònim militar, de la xarxa vial de petites fortaleses de control dels espais políticament importants, o és almenys un topònim que es refería a un edifici prou visible de tot arreu, potser en ruïnes en algun moment del periode àrab (está documentat que va ser atacat i després abandonat per cristians, a principis del segle XI (21). L’orígen i etimologia, primitivament àrab del caseriu Muscaroles, no gaire lluny de La Bleda, és més dubtós, i no es pot presentar més que com a molt hipotètic. Podría venir per transformació de 1'àrab mu'askar, “campament militar", que ha donat topònims com Mascara i Mascarat, també está documentat en textos àrabs com a topònim a Al‑Andalus, per a èpoques primitives de la presència politica i militar dels musulmans (22). És, doncs, molt versemblant que un topònim amb aquest sentit­ s’hagi donat prop de la residència del governador de la comarca i s'hagi conservat amb modificacions llatinitzants fins als nostres dies. Finalment, La Ràpita fa referancia a una institucií islàmica bastant original d'aquesta religió: són unes cel·les o llocs de recés espiritual, generalment a terres frontereres de 1'Islam. Tenien una forta espiritualitat "militarista" de defensa de la comunitat musulmana, encara que amb poca eficència bèl·lica, perquè els pietosos morabits que hi feien el recés buscaven més preparar‑se per a morir per la fe, "en el camí de Deu”, per anar al cel, que matar als enemics, amb tècniques militars (23). Aquests tres topònims La Ràpita d'etimologia àrab segura, Albinyana molt probable, Muscaroles merament possible, ens indica un aspecte important d’aquesta comarca vial: la seva militarització, normal al costat de l'autoritat (el campament de Muscaroles), de vigilància del camí amb torres de senyals i avís (l’”edifici” d'Albinyana) i d'espiritualitat militarista a una regió de "frontera" de 1'Islam (a les cel·les de la Ràpita). Sols un topònim tindria un sentiu dominatiu de descripció física, de tota la comarca. Però el seu origen àrab és molt dubtós i , amb aquest dubte, es presenta la hipòtesi. La masia de Can Sa Chella, també veïna de l'Almúnia, conservaria el nom de sahla, freqüent en la toponimia de la Península (24), que significa “planura tencada”, excel·lent descripció del que els àrabs entenien per comarca, en el seu sentit geogràfic i no administratiu, evidentment (els topònims àrabs no reflecteixen generalment les denominacions administratives o polítiques). Amb aquest petit exemple de deu topònims d'origen àrab (amb graus diferents de seguretat científica sobre llur etimologia àrab), a la comarca moderna del Penedès ‑potser se'n trobin més, més endavant, d'àrabs o d'època àrab‑ es pot esbrinar una metodologia d'estudi de la presència plurisecular dels àrabs a terres catalanes, com a complement a les magres fonts escrites. Amb totes les seves dificultats, aquesta metodología permet utilitzar unes noves documentacions per a conèixer un període poc documentat de la història d'aquestes terres. Doctor Mikel de EpalzaUniversitat d' Alacant. NOTES: (1) Vegeu bibliografía general de P. BALAÑA I ABADIA. "Els Musulmans a Catalunya (713 ‑ 1153). Una aproximació bibliogràfica", Sharq Al‑Andalus. Estudios Árabes, Alacant, 3, 1986, 287 ‑ 288, amb separata de la revista, 47 pp. (539 titols, amb index de matéries i onomástic). Del mateix autor Els noms de lloc de Catalunya, Barcelona, 1989, amb el llistat més complert de topònims amb etimologia àrab, s­ovint bastant hipotètica, però únicament de noms de municipis. Llibre clàssic per les comparacions entre topònims d'Al‑Andalus, M. ASIN PALACIOS, Contribución a la toponímia árabe de España, Madrid‑Granada, 2! ed., 1944. Estudi bàsic de J. COROMINES, "Mapa V: Noms aràbics", Estudis de Toponímia Catalana, Barcelona, 1965, 265‑266 i 273. Estudi de toponímia comarcal, pera sense anàlisi de les estructures dels espais, de R. PETIT MIRET, Contribución al estudio de Lérida según las fuentes árabes, Memòria de la llicenciatura inèdita, Barcelona, 1970. Estudis més recents del mateix P. Balañà i Abadia, de A. M. BADIA I MARGARIT, "Topònims àrabs / topònims mossàrabs de la Catalunya Nova", Homenaje a Alvaro Galmés de Fuentes, Madrid, 1985, 593‑600, i de M. de EPALZA, "Origen de "Raimat”, Societat d'Onomàstica. Butlletí Interior, Barcelona, XXV, setembre de 1986, 137; "El binomi àrab‑mossàrab Al‑Fahs / El Campello, a L1eida", id., XXXV, març 1989, 32.; "Almúnia: el seu significat en època árab", Antistiana, La Rápita (Alt Penedès), nº 9, gener 1990, 3‑6; i especialment l'”Estudi introductori del llibre La ràbita islàmica: història institucional, Sant Carles de la Rápita, en premsa, el llibre col·lectiu més important que s'hagi fet, fins ara, sobre un topònim àrab a Catalunya. (2)Vegeu Actes,  encara per publicar, del Congrés del Mil·lenari de Catalunya, Barcelona, desembre 1989. (3)VegeuM. deEPALZA, "El Islam aragonés, un islam de frontera", Turíaso. Monográfico: el Islam en Aragón, Tarazona, 7, 1987, 9‑12,  i “Tortosa, un 11oc estratègic a Al‑Andalus", D (T), Tortosa, 2, 1987, 13‑15. (4) Vegeu La rábita islámica: hist6ria institucional, supra, nota (1) (5) Vegeu M. de EPALZA, "Origen ... ... “ (6) Vegeu M. de EPALZA, "Topònims d'origen antroponímic àrab de temps de la conquesta (Cid, Busot, Benimassot, Massoda, Benissoda)", XIVè Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica. IInd. d'Onomàstica Valenciana, Alacant, abril 1989, en premsa. (7) Vegeu la noció i desenvolupament del "model operatiu” de l'urbanisme musulmà a M. de EPALZA, "Un modelo operativo de urbanismo musulmán", sharq Al‑Andalus. Estudios Árabes, Alacant, 2, 1985, 137‑149. Per la toponimia àrab de les estructures vials, vegeu M. J. RUBIERA, Villena de la calzada romana y árabe, Alacant, 1985 (8) Vegeu "La ràbita ... ..”. (9) He d'agraïr l'ajut constant per aquesta recerca del GRUP D'ESTUDIS RAPITENCS,de La Ràpita, especialment d'en Jaume Torrents. (10) Vegeu F. PALLI AGUILERA, La Via Augusta en Cataluña, Barcelona, 1985, especialment pp. 141‑142, i G. ARIAS, "Itinerarios romanos del Pirineo a Tarragona", Repertorio de caminos de la Hispania Romana, Madrid, 1987, especialment pp. 411‑412. (11) (12) Vegeu F. HERNÁNDEZ JIMÉNEZ, "Estudios de geografía hist6rica española": XII. Ragwal y el itinerario de Musá, de Algeciras a Mérida", Al‑Andalus, Madrid,XXVI, 1961, 43‑152 (especialment p. 98). (l3) Vegeu  M. de EPALZA i altres, L'aigua i l'urbanisme musulmà, Benissa, 1988, i "El Cid y los musulmanes...” (14) Vegeu supra, nota (10). (15) Vegeu M. J. RUBIERA, Villena ... i M. J. RIBIERA ‑ M. de EPALZA, Xátiva musulmana (segles VIII ‑ XIII), Xàtiva, 1987, especialment pp. 22‑26. (16) Vegeu E.TERES, "Al‑'Aqaba. Notas de toponimia hispano‑árabe", Al‑Andalus, Madrid, XLIII, 1978, 369‑403. (17) Vegeu F. HERNÁNDEZ JIMÉNEZ, "Buwayb ‑ Bued - Cabeza del Buey", Al‑Andalus, Madrid, XXVIII, 1963. 349‑380. (18) Vegeu M. de EPALZA, "Almúnia ...” (19) Vegeu suggestives hipòtesis de R. PUIGCORBÉ I TICO, "Toponimia pre‑romana, germánica i aràbiga a l'Alt Penedés", Miscel‑lánia Penedesenca 1983, Vilafranca, VI, 1984, 163‑180, i "Les denominacions atribuïdes a Vilafranca i el seu nom actual", Societat d'Onomástica. Butlletí interior, Barcelona, VII, 1982, 21­-24. (20) Vegeu Albuñán a C. ASENJO SEDANO, Toponimia y antroponimia de Wadi As,,s. XVI, Granada, 1983, 44‑45, i el discutit Albunia de Mallorca a T. M. JOVE i TARRAGó, "Els topònims i els antropònims d'un cartulari mallorquí del segle XIII”,  Misce·lània d'homenatge a Enric Moreu‑Rey,‑ Montserrat, 1988. 11, 293-317 (p.301). (21) Vegeu R. PUIGCORBÉ I TICO, Toponimia penedesenca. Assaig etimològic, vol. II. Baix Penedès ‑ Garraf, Vilafranca, 1987, pp. 9‑14. (22) Vegeu M. J. RUBIERA ‑ M. de EPALZA, Els noms Arabs de Benidormi i la seua comarca, Alacant, 1985, 43‑50. (23) Vegeu La ràbita ... (24) Vegeu M. J. RUBIERA ‑ M. de EPALZA, Els noms àrabs.... p. 22   “ANTISTIANA” Nº  10,  abril 1990. La Ràpita del Penedès.
 
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

3 comentarios

hbdvhkaBFGbqeugbkhsef -

DHKVGHWEFGVIHEQGFIYEABfgbeqyitgbfqehkbgiyegihgbrejhitjo`mkkdshnubvrsjge utiwryhuoghjlrnhipjwrakgjpirejhijraiphjnrwi
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Gemma garcia ruiperez -

avere jo vui veure reus en refereixoo aa reus nene

per k a vere si usplau!!!



vui veure reus


DEW golipollass!!!


avere vui reus per un treball


ok ¬¬ dewwwwwwwww
bss foss orrorosoos de merda!!!!!"_

lalola -

yomismo
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres