Blogia
bereberes

ELS RESTES ISLÀMICS I LA SEVA INTERPRETACIÓ

ELS RESTES ISLÀMICS I LA SEVA INTERPRETACIÓ

Aquest es un article tret de la "Catalunya Romàica", pero del que penso que ens ajuda a fer una bona identificació dels tipus de construcció que es conserven a les nostres contrades.

La fortificació islàmica

 Si d'una banda s'esdevingué la fortificació de la banda cristiana, de l'altra, també es fortificà la frontera islàmica. Aquesta altra realitat és molt menys coneguda, però cal conèixer‑la per a poder entendre tot el conjunt. D'altra banda, els estudis fets aquests darrers anys, en bona part publicats a Catalunya Romànica, han permés que avancessin força els coneixements sobre aquesta altra cara de la frontera. 

El procés de fortificació d'aquesta frontera degué ser progressiu. En un primer moment, l'estat andalusí fortificà unes ciutats i, segurament, féu fer unes fortificacions que delimitaven la frontera i. sobretot, defensaven uns llocs de pas. Aviat també es degueren edificar les primeres ràpites. Amb el temps, en augmentar el poder i els atacs dels cristians, la xarxa de castells que defensaven el territori també augmentà. Alhora, degueren crear‑se nombroses torres de guaita i, fins i tot, es degué esdevenir la fortificació de les nombroses explotacions rurals disperses. L'inici de tot aquest procés s'esdevingué als segles IX i X, quan hi havia un predomini del poder musulmà a la Frontera Superior (al‑Tagr al‑'ala), i es va acabar als segles XI i XII, quan el poder dels cristians era més fort i la situació andalusina esdevingué desesperada.

 

D'acord amb el que sabem, podem establir, doncs, una divisió entre diversos tipus de fortificacions: les sudes i els palaus urbans, els primers castells, com per exemple el Castelló de Torreblanca, els castells més tardans, les ràpites, com la Ràpita de Balaguer, les torres de guaita o almenares, algunes de les quals circulars, i, finalment, les torres o "borges" que defensaven les explotacions rurals, les almúnies, com la d’Algorfa o la de Solibernat.

 Sudes i ciutats

.En totes les ciutats islàmiques hi ha una suda i una mesquita. La suda o alcassaba de les ciutats de Lleida i de Tortosa era situada al cim d'un turó. La de Lleida era en el planell on ara hi ha el castell del Rei. Les úniques restes que es conserven són a la muralla del nord, datada als segles X o XI. En l’altra gran ciutat de la Catalunya islámica, segons la descripció d'al‑Himyari, "l'alcassaba de Tortosa ocupa el cim, en forma de plana, d'un turó extens". Actualment el castell de la Suda o de Sant Joan, situat on hi havia l'antiga fortalesa andalusina, tot i seguir el mateix perímetre que a l’época musulmana, correspon en bona part a construccions del final de l’edat mitjana o ja d'època moderna. 

A la ciutat de Balaguer, podem distingir I'existència d'una suda i d'un primitiu nucli de població fortificat. La Suda de Balaguer o Castell Formós, del final del segle IX, té una longitud màxima de 140 m i una amplada màxima de 70 m. Al sector nord s'hi aplicà un projecte preconcebut i plenament islàmic, típic de les fortificacions dels segles VIII i IX. Als extrems hi ha sengles torres d'angle; al mig també hi havia una una torre imbricada amb el mur. Entremig d'aquestes tres torres, hi havia sengles torres albarranes. separades de la muralla. Les torres albarranes foren edificades sobre una lliça, que tenia una amplada d'uns 2 m i acabava amb l'escarpa o marge interior del vall.

 Hom considera que el Pla d'Almatà de Balaguer era el nucli inicial de la ciutat islàmica de Balaguer, que segurament va néixer a la segona meitat del segle VIII i que arribà al seu moment més bo al segle XI. Podent destacar les característiques de la seva muralla. defensada per nombroses torres, de les quals se n'han conservat vint‑i‑quatre. La part inferior és feta amb carreus força grossos; la superior s'alçava amb blocs de tàpia. D’altra banda, cal destacar la trama ortogonal de la xarxa viària d'aquesta ciutat primerenca i. així mateix, la troballa, durant les excavacions que s'hi han fet aquests darrers anys, d'uns forns de terrissa, del segle XI, situats al sector nord‑oest. 

Qàl’at i hisn.

S’ha escrit bastant sobre els castells musulmans. Cal assenyalar d'entrada que segurament hi ha notables diferències entre els que es poden datar per exemple als segles IX o X i els fets als segles immediatament precedents a la conquesta cristiana, això és, entre els fets per l’estat de Còrdova o bé els edificats pels estats de taifes. Podem pensar que potser els primers eren més aviat un lloc on es podia estar una guarnició que defensava la frontera. En canvi, sobretot els fets a partir del moment en què el poder cristià es féu més fort, tendiren a tenir uns trets característics comuns, que en alguns aspectes recorden els trets que tenien alguns dels castells cristians més antics, d'abans de la feudalització de la societat. El castell de la frontera de l'Ándalus (bisn, plural husún), sobretot a la darrera etapa, es degué construir inicialment amb una doble finalitat. D'una banda, servir de lloc de refugi. Era, per tant. un gran recinte, sovint encimbellat, d'una manera semblant als castella que hem descrit més amunt. D'altra banda, sembla que també podia tenir una funció administrativa o jurisdiccional amb relació a un territori, el qual generalment coincidia amb un conjunt de petites comunitats unides pel fet d'ocupar un espai ben delimitat, per fer ús duna sèquia comuna o pel fet de trobar‑se al costat d'un camí de persones o ramader, etc. S'ha remarcat que alguns d'aquests castells més importants, que corresponen a llocs centrals. van mantenir fins i tot el nom llatí anterior a la conquesta islámica (com Montmagastre, Llorenç o Meià ), aixó podria fer pensar en una certa continuïtat d'alguns lloes centrals al llarg de tots els segles de l’alta edat miljana. Entre els castells pertanyents a una primera etapa, podem esmentar algunes de les fortificacions que delimitaven la plana central catalana i que defensaven les vies de comunicació més importants. Cal assenyalar que algunes d'aquestes primeres fortificacions duien el nom de qàl’at, com la de Carratalà o la de Castelldans (Qál'at al‑Hamir). L'existència d'aquesta línia de defensa. que limitava l’extrem septentrional de les terres sotmeses a l'islam. ja havia estat assenyalada pel que fa a l'Aragó (Bazzana‑Sénac. 1995). 

Segurament, d'aquest primer moment podem esmentar el castell de la Maçana, el de Castelló de Torreblanca, citat més amunt, el castell de Castelldans i algunes altres fortificacions situades a la zona de Cervera, com la del Canós, a la zona de Guissona, i potser la de la Morana, entre altres. Del Castelló de Torreblanca es conserva un llarg pany de mur que fa 23,5 m de llarg, fet amb carreus ben escairats, acabat als angles amb sengles torres cantoneres de planta quadrangular. Hom el pot datar cap al segle IX.

 Més a l’oest, podem mencionar les fortificacions dels Castellassos, segurament la de Tamarit (Llitera) i fins i tot la de Castre (Baixa Ribagorça occidental). Als Castellassos de la Llitera, hisn, fet en un moment força primerenc, veiem una celòquia, a l’angle nord-est, i un recinte força ampli,amb una torre quadrangular i  massissa a l’extrem  oest. Una mica més al nord, hi havia una segona línia  que potser passava per Áger (on hi ha possibles restes d’època islàmica), Estopanyá (molt refet després de la conquesta cristiana, bé que conserva una planta molt original), Montmagas­tre ( o la Móra), potser Calassanç, Olvena, etc. (Bazzana‑Sénac,1995). 

Si ens n'anem més cap al sud, hem d'esmentar el castell de Siurana (Priorat)­, segurament també n'hauríem trobat algun altre als extrems del Camp de Tarragona o a la Conca de Barberá. El castell de Siurana és una de les fortificacions rurals islámiques més grans conservada  a Catalunya. Una gran muralla, feta als segles IX o X, dotada d’una torre massissa semblant a la dels Castellassos, barrava el pas del sector poblat, situat a l’extrem oest del cim de la mun­tanya.

 Ja hem esmentat el castell de Carratalá (Segriá), situat sobre el Segre i que s’estenia segurament per tota la cresta d'un tossal allargat, amb una longitud d'uns 150 m. Al proper hisn de Gebut trobem una construcció amb una planta básicament trapezial (possible mesquita), amb les restes de diverses torres (vegeu l'acurada planta de la pág. 233, del volum XXIV de la present obra) i de possibles sitges. Al castell de Llorenç , Noguera), situat al cim d'un encinglerat tossal, hi havia una cisterna, construcció usual en molts d'aquests castells. Totes aquestes fortificacions del districte de la madina de Lleida han d’ésser datadas força abans del any 1000. El hisn de Torrent (Baix Cinca) és un recinte que fa uns 45 m. de llarg  i ocupa tot el planell superior d'un tossal. En un dels extrems segurament hi havia una cisterna, tal com trobem a la punta meridional del proper Castellás de Vilella. Ambdós han estat datats al segle XI. Pel que fa al de Torrent, és molt interessant l'estret lligam que sembla que hi havia entre la fortificació i el lloc de poblament que s"adossava  ‑i encara s'adossa‑ a la falda del tossal. Al notable castell d'Os (Noguera), que té un ampli recinte amb dues bestorres de flanqueig, també veiern, una estreta relació entre el lloc de poblament  i la fortificació, potser andalusina. Segons els estudis de J. Giralt, en un moment potser també tardà, al segle XI, sembla que es feren alguns petits recintes fortificats ( as-sakhara), com per exemple el d'En Txelis o el de Sant Salvador (Noguera), on la muralla de maçoneria s'adapta al relleu. A la regió de Tortosa, hem d'esmentar els husun molt notables d’Ulldecona, Miravet i, probablement, Mont‑roig de Tastavins. A Ulldecona (Montsià) trobem les restes d'una torre (que pot rebre el nom de celòquia) i d'un clos ampli, que podia fer de refugi o albacar. A Miravet (Ribera d'Ebre), s'han trobat nombroses restes de murs de  la fortificació central i dels recintes; tot plegat després fou ampliat i molt modificat pels templers. Mont‑roig (Matarranya) és una gran mola, on hi ha nombroses restes de construccions; és situada al centre de la plana solcada pel riu Tastavins. 

Torre o al-burg .

A part d'aquestes fortificacions més importants, cal assenyalar que, des de força aviat, bé que sobretot als darrers temps, immediats a la conquesta, molts dels pobles petits, tinguts per una comunitat gentilícia o cedits per l’estat a algú, van ser fortificats amb la construcció d'una torre o burg. En tenim exemples  de la primera època i també dels darrers segles medievals. Cal tenir present que, després de la conquesta del comte de Barcelona, sovint aquests llocs de poblament reberen el nom de “torres”. De vegades  també rebien el nom d'almúnies, mot pres del món mu­sulmà. Pero segurament el nom àrab veritable era burg o torre, tan fructífer a l’hora de crear topònims (des de Burjassénia, al Baix Ebre, fins a les Borges Blanques, a les Garrigues, i a Burgebut i Utxesa, al Segrià). 

A la regió de Lleida s'ha intentat de diferenciar les "torres" d’un primer moment, situades a les terrasses fluvials, irrigables, de les “torres” d'un segon moment, situades als tossals de secá (García Rodríguez, 1987). Trobem un molt bon exemple de torre situada a1 costat d'una terra de regadiu a la torre del Moro o d'Algorfa, bastida sobre una sèquia, molt a prop del Segre. Encara actualment hom pot veure una magnífica torre feta amb grans carreus, anterior a l’any 1000. Prop seu hi havia un lloc de poblament.

 

La “torre” de Solibernat, acuradament excavada, era situada en canvi en una  zona de secà i encimbellada dalt d'un tossal. Pot pertànyer a un segon moment, en què es feren unes "torres" en terres mes allunyades del riberal i on la ramaderia hi devia tenir un pes fonamental. Sembla que a l’extrem est hi havia una torre i potser encara una altra a l'extrem oposat. Aquest establiment fou ocupat des de la fi del segle XI fins a mitjan segle XII

 En aquestes contrades del Baix Segre i del "Segriá" estricte (sector septentrional de la comarca actual), hom ha localitzat un mombre de "torres", que segurament tenien unes característiques semblants a les d’aquestes dues. Volent cridar especialment l’atenció sobre la dels Castellots de la Portella, on s'ha descobert un refugi subterrani (sirdab). Molts d'aquells llocs de poblament fortificats foren abandonats al mateix segle XII o bé poc més tard després de la conquesta cristiana. Citem topònims on hi ha restes notables com Vinatesa, Grallera, Vimpèlec, Rodamilans, etc. La distància de separació entre aquestes "torres" era molt reduida, sobretot en terres de regadiu. Ja hi tornarem quan parlem del poblament i de les sepultures. Un altre exemple molt interessant es troba als Safranals, burg proper al Cinca i a la ciutat de Fraga. Era un lloc de poblament amb una torre, situada a l’extrem meridional. El caràcter defensiu hi és molt clar, com, tanmateix, en la major part de les "torres" fetes als darrers anys de domini islàmic. 

Tot i que ja en parlarem en estudiar el poblament, sembla que la zona on es construíren "torres", poblets fortificats, potscr fou més àmplia qup la situada a les contrades properes a les ciutats de Lleida i de Tortosa. Alguns establiments rurals protegits per una torre de planta quadrangular que trobem a la plana de Guissona i que foren abandonats poc després de la conquesta cristiana, en benefici dels pobles amb castell, també podien tenir un origen semblant; així, per exemple, el de la Coscollosa o el de Mallabecs (Segarra). Conèixer l’abast real d'aquesta forma de poblament es un tema molt interessant que caldrà estudiar molt més en el futur.

 

Per acabar, cal esmentar dues construccions que ens poden fer pensar en un nucli de poblament musulmà. En primer lloc, la torre trapezial de Castellfollit (Conca de Barberà), feta amb un sistema constructiu semblant al de la tàpia, i que potser cal relacionar amb un lloc de poblament proper. Possiblement correspon a un moment una mica anterior al de la conquesta cristiana de Siurana, de mitjan segle XII. Un darrer exemple, no tan segur com el precedent, es la torre de Vinaixarop (Baix Ebre), de planta circular, que cal relacionar amb un lloc de poblament, bé que és difícil de saber amb seguretat si fou feta abans o després de la conquesta de l’any 1148

 Rápites

Una rabita (o ribat) sembla que era una fortalesa, on els musulmans vivien amb un tipus de vida cenobític, dedicats a l’oració i a l’estudi; sovint fou també un focus de guerrers dedicats a la defensa del territori. A Catalunya, d'acord amb la toponímia, hi havia ràpites al Penedés, al Camp de Tarragona, al delta de FEbre, al Priorat i a tocar de Balaguer, indrets ben estratègics per a la defensa del territori. Al Magrib, ha estat estudiada, per exemple, la rabita de Sousse, datada l'any 821, formada per un recinte quadrangular, amb una torre rodona angular en cadascun dels angles (menys al del sudest) i una bestorre al mig dels costats est, nord i oest. Al sud, s'obria la porta (SCALES, 1993). També es coneix, per exemple, la rabita de Tit, feta molt més tard pels almohades, prop de la costa atlàntica. A l’Àndalus, la més ben estudiada és la de Guardamar, a l'extrem sud del País Valencià. Era formada per 21 cel‑les que s'estenien en tres conjunts, arrenglerats d'est a oest. Les construccions començaren a la segona meitat del segle IX i s'abandonaren al segle XI. La seva finalitat, com la que es féu a Tortosa, era la protecció de la costa (Azuar, 1990). Les restes de la rabita mes ben conservada són situades al castell de la Ràpita (Noguera). Tot i no ésser tan espectaculars com les trobades al nord d'Àfrica o bé com les descobertes a Guardamar, el fet que hi hagi restat fossilitzat el topònim "ràpita" fa que sigui prou segur el seu origen. Hi ha una torre de planta rectangular que fa 5,5 m d'ample per 10,6 m de llarg. Els grans carreus que formen els seus murs són col‑locats al llarg i de través. A la base dels murs té una sabata lleugerament esgraonada formada per tres filades. Ha estat datada al segle IX, en el mateix moment en qué es feien les muralles de Balaguer. 

Torre de guaita i manzil

Les torres de guaita (talaia, tali'a; almenara, al‑mani~ra; hirassa) servien per a ter senyals de foc o de fum, amb llum o fins i tot amb so. Segurament aviat tingueren una planta circular. Podem esmentar com a exemple més estudiat la torre de Campvim (Noguera). També, en aquesta mateixa comarca, segurament hauríem trobat altres exemples, com la torre de Cérvoles, de la qual es conserven, peró, molt poques filades. Totes dues són situades al cim d'una muntanya, en un lloc molt estratègic, que encara avui fa de partió entre diversos municipis. Així mateix ens podem plantejar, per exemple, quina era la funció de la fortificació, ara molt malmesa ‑ha rodolat pels vessants del tossal afuat‑, que hi havia al cim del Monfred, al Segrià. 0 bé la situada al cim del tossal de Montmeneu, en aquesta mateixa comarca. Així mateix, també cal aclarir la funció de petites fortificacions com la dels Budelis, la d'Enviure, la del Pilaret de Santa Quitéria, aquesta darrera forga difícil de datar. En algun cas, ha estat proposada una possible relació d'aquestes construccions amb vies de comunicació importants. Algunes ja són, peró, d'un moment tardá, molt proper al de la conquesta cristiana. Així mateix, d'acord amb la toponímia, hom pot suposar que hi havia també uns llocs de poblament que tenien com a finalitat principal fer d'albergs, de centres de proveíment o d'hostals. Rebien el nom de manzil. Han donat lloc a diversos topónims, com Massalcoreig o Massaluca. Caldria també aclarir la funció de construccions segurament mes velles com la torre de tàpia de la Força d'Estany, situada sobre el lloc de Gos (ipsum Cursum, l’any 1168), que cal relacionar amb l’existència d'un lloc de pas, d'una via important. Ha estat assenyalada, d’altra banda, l’existència d'una sèrie de torres i de fortificacions que permetien, per exemple, la relació visual al llarg del curs de l’Ebre. Pel que fa a aquest aspecte són interessants els estudis fets per Scales  (1990), on s'analitzen les possibles relacions visuals de cadascuna de les fortificacions. (Catalunya Romànica, vol.XXVII,  pàg. 38-40. Barcelona 1998. Ed. Enciclopèdia Catalana. )

1 comentario

Eva -

Meu deus do céu!!!! Quanta letra!!!