Blogia
bereberes

Les ràpites

Les ràpites

Aquest és un article publicat a la revista L'Avenç nº 314, de juny de 2006; dins dels Plecs d'Història local, nº 123.

El Mudejarico m'ha donat una empenta per que no deixi dormir el tema. Així que reconegut a el i al seu ànim continuem defensant el nostre pasat, malgrat els que continuem amb el de " no veure, no escoltar, no parlar".

Plecs d’història local – 123/juny 2006 

Les ràpites, proposta de definició conceptual a Partir del cas del nord‑est peninsular 

JESUS BRUFAL SUCARRAT 

Aquest article ofereix un plantejament innovador en l’anàlisi d'un dels elements característics de la societat andalusina als territoris de Lleida i Tortosa als temps de la Catalunya medieval.

 La intensa recerca sobre Alandalús efectuada a casa nostra està donant uns interessants fruits sobre l'estada dels musulmans als districtes de Lleida i Tortosa, que ocupaven una mica més de la meitat de la Catalunya actual. Les contínues aportacions dels especialistes,(i) en les seves respectives disciplines, obren tot un ventall de coneixements fins avui inèdits, entre ells l’estudi de les ràpites andalusines nord-orientals. Ens volem centrar en una revisió entre l'últim conceptual d'aquesta institució, que terç del segle IX no ha estat estudiada per la historiografia en profunditat, tot i que nosaltres creiem que té una importància destacable en la societat andalusina i especialment als territoris dels districtes de Lleida i Tortosa. Per aquest motiu presentem la present publicació, que aporta noves dades sobre aquest fenomen espiritual i social tan important a l’Islam, ben localitzat i delimitat a la zona nord-oriental des de l'últim terç del segle IX d.C. fins a la segona meitat del segle XII. En aquest territori apareix a través del topònim Ràpita a les poblacions de Vallfogona de Balaguer (Noguera), Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), la Riba (Alt Camp), l'Albiol (Baix Camp) i Sant Carles de la Ràpita (Montsià). L’àrea on es localitzen les ràpites nordorientals reuneix les condicions idònies per dur a terme una vida de ribat i ràpita. Aquestes dues institucions ‑que cronològicament es poden situar  entre l’últim terç del segle IX i el segle XI - necessàriament havien d'estar situades dins un taghr, és a dir, un punt fronterer on es; podia dur a terme el yihad, que significa, a grans trets, fer un esforç o sacrifici per la comunitat o umma. Cal advertir que en el nostre estudi només observem la pràctica del yihad fins a la primera meitat del segle X. Tanmateix ribat i ràpita no són només dos conceptes que vagin lligats a un taghr i a la pràctica del yihad, sinó que també signifiquen viure en comunitat per fer exercicis espirituals i portar una vida d’asceta per esdevenir un bon musulmà, aconseguir l'accés al Paradís i dur a terme una tasca d'educació i islamització destacada dins el món rural andalusí i musulmà en general. Tradicionalment, pels especialistes ha existit una vinculació conceptual entre els mots ribat i ràpita, que identificarien el mateix fenomen amb paraules diferents. L'exercici del yihad lligat a portar una vida d'austeritat en un punt fronterer d'Alandalús era l’ideal del morabit, és a dir, la persona que per les seves inquietuds espirituals es desplaçava cap als tugur per incorporar‑se a un ribat o una ràpita. Aquesta visió actualment no és vàlida en la nostra zona d’estudi, sinó que, partint de l’anàlisi de la documentació, la mateixa evolució històrica de la zona i les innovadores aportacions pel que fa als ribats i les ràpites ens condueixen a establir una nova línia interpretativa dels conceptes de ribat i ràpita. Com ja hem esmentat, als districtes de Lleida i Tortosa tenim localitzades un total de cine ràpites, estratègicament distribuïdes pel territori per tenir un pes destacable sobre l’espai l’àrea l’influencia corresponent. Quan parlem d’àrea d’influència hem de diferenciar dos tipus de representació sobre el territori: la que fan les ràpites de Vallfogona de Balaguer, Sant Carles de la Ràpita i Santa Margarida i els Monjos, d'una banda, i la de la Riba i l'Albiol de l'altra. La distinció es basa en el fet que el concepte de ràpita no és igual en el primer grup que en el segon. 

PRIMER TIPUS: RÀPITA i RIBAT

Les ràpites del primer grup tenen una cronologia de fundació similar, situada al voltant de l'últim terç del segle IX d.C. La data ens ve donada per la documentació extreta de l'enumeració de morabits que anaven a les ràpites feta per l'alfaquí Abu al‑Malik b. Habib, entre les quals destaca la ràpita de Kaski.(2) Aquest alfaquí, segons al‑Zuhri, va viure aproximadament en la segona meitat del segle IX. Aquesta data primerenca creiem que també és aplicable a Santa Margarida i els Monjos i Vallfogona de Balaguer, però amb més reserves. L’absència d'una documentació tan valuosa com l’existent per a Sant Carles de la Ràpita, així com el fet que l'arqueologia no aporti tota la informació necessària, dificulta la contextualització d’aquestes dues ràpites. Tot i això es poden tenir en compte alguns elements. Per una banda el fet que la construcció de la ràpita de Santa Margarida i els Monjos és anterior al primer terç del segle X d.C., ja que cal tenir en compte l'avanç comtal que fa que el territori de l'actual Penedès deixi de ser andalusí per incorporar‑se als dominis de Barcelona. No es pot oblidar tampoc l'atac que va patir Alandalús a mitjans i a l'últim quart del segle IX pels mayus, coneguts també com normands, que algarejaven la costa i penetraven a l'interior peninsular.(3) Fruit d'aquestes incidències, des de l'emirat es va iniciar un procés de fortificació de la costa mediterrània i atlàntica d'Alandalús. Per iniciativa estatal es van construir torres de vigilància i també ràpites i ribats al litoral andalusí que, no oblidem, deixaran de ser un límit geogràfic per esdevenir un taghr, en el qual es podrà practicar el yihad. Pel que fa a la ràpita de Vallfogona de Balaguer, tampoc no tenim documentació que en certifiqui la fundació o alguna notícia que permeti saber aproximadament quan comença a funcionar. L'arqueologia tampoc no és ajuda suficient, tot i que un mur localitzat al castell de la Ràpita sembla ser andalusí, i per tant correspondria a l'antic edifici denominat ràpita, però faria falta un estudi intensiu per situar la construcció en una etapa concreta dins la història d'Alandalús. Creiem que la ràpita de Vallfogona de Balaguer tindria una cronologia similar a la de Sant Carles de la Ràpita i Santa Margarida i els Monjos perquè la seva fundació respondria al mateix caràcter militar que trobem en les dues anteriors. A finals del segle IX el districte musulmà de Lleida entra en una nova dinàmica: deixa de ser un lloc de pas per formar part de l'engranatge defensiu davant l’avanç carolingi primer i comtal després. Així dones, l'apogeu de la família des Banu Qasi i l'impuls emiral van permetre consolidar la nova demarcació, anomenada Frontera Superior, que discorria al llarg de la línia natural de la vall de l'Ebre i tenia la capital a Saragossa, una ciutat emergent i situada estratègicament al mig de la frontera.(4) Així doncs, observem com en una cronologia força primerenca ‑ l'últim terç del segle IX d.C.‑ el concepte de ràpita responia a unes funcions iguals que les del concepte ribat, és a dir, el vessant militar i l'espiritual anaven plegats. No serà firis a mitjan del segle X que es distanciaran, sobretot per l’entrada de nous corrents espirituals vinguts d'Orient que arrelaren amb força al territori andalusí. L'ascetisme, el misticisme i el sufisme són els principals causants d'aquest canvi dins les ràpites. La situació de les ràpites en punts allunyats, en llocs on el sacrifici personal i l’esforç són considerables per sobreviure, perdura per sobre de l'aspecte militar; per aquest motiu a la zona nord ‑ oriental arrela la concepció espiritual per damunt de la militar, i es distancia de les funcions de ribat que perduraran en regions on l'activitat bèl·lica és més intensa, com ara Toledo. Seguint amb fil argumental, hem de tenir en compte que a partir del 929 d.C., Alandalús esdevé califat. És una etapa caracteritzada pel màxim control sobre el territori peninsular i es viu amb una relativa estabilitat, especialment a l'espai fronterer que afecta els districtes de Lleida i Tortosa, gràcies, en part, a les contínues ambaixades que envien els comtes cristians a Còrdova per signar acords de pau. 

SEGON TIPUS: LES RÀPITES CALIFALS.

Malgrat no tenir documentació ni cap evidència material que l'arqueologia hagi pogut estudiar, creiem que les de la Riba i l'Albiol responen a un tipus de ràpita diferent de les tres anteriors. No s'ha localitzat cap resta arquitectònica que permeti associar el topònim ràpita a un edifici. Tot i que en els casos de Vallfogona de Balaguer, Sant Carles de la Ràpita i Santa Margarida i els Monjos tampoc no hi ha evidències suficients de l’existència d'un immoble, en veure la seva evolució històrica i conceptual opinem que el tenien. A més, la situació territorial de la Riba i l'Albiol sembla buscar apartar‑se del món més que no pas estar a primera línia de la frontera, ja que es troben dins el districte de Tortosa, a cavall de la serra de Prades i el camp de Tarragona, seguint el pas natural entre aquesta zona i la plana de Lleida. No tenim constatada l’existència de cap fortificació, malgrat que, en un document del 115 8, a la zona de l'Albiol Joan Martorell dóna la fortalesa islàmica a condició de reconstruir‑la. En cap cas, però, apareix el topònim ràpita en la documentació. Per tant soni del parer que aquest tipus de ràpita és el que neix arreu del territori musulmà, dedicada únicament al recés espiritual, a dur una vida pietosa, on es podia esdevenir un home sant o sayj. Així dones, les ràpites de la Riba i l'Albiol responen a un topònim associat a l’àmbit territorial per on es mourien els pelegrins que seguirien aquest model de vida tan admirat per la societat andalusina i musulmana pel seu ascetisme: vivien del que els proporcionava el bosc, es refugiaven en coves o construïen simples cabanes de fusta. Aquestes ràpites daten, aproximadament, de la primera meitat del segle X d.C., quan els moviments ascetes, místics i sufis prenen força dins l’ortodòxia musulmana. A més, cal tenir en compte que a finals del segle IX les ràpites deixen enrere les funcions militars per evolucionar vers una concepció espiritual. A través d'aquesta petita aportació volem aportar llum sobre una institució prou important dins la societat musulmana en general i andalusina en particular. La ràpita esdevé un clar model de vida i comportament dins una societat altament religiosa, on la paraula de Déu i l'Alcorà prenen un control absolut entre els practicants i seguidors. 

Jesús Brufal Sucarrat . Universitat de Lleida 

NOTES 

1. R. AZUAR RUIZ, La ràbita califal de las Dunas de Guardamar (Alicante). Cerámica, Epigrqfia, Fauna, Malacofauna, Alacant: Diputación Provincial de Alicante, 1989 (Col. Excavaciones Arqueológicas, l); Mí­kel de EPALZA (ed.), La Ràpita islámica' ‑ Història Institucional i altres Estudis Regio­nals, Sant Carles de la Ràpita, 1993; Míkel de EPALZA, «Études sur le ribat islamique. Sa spiritualité militaire et ses traces archéo­logiques et toponymiques en Espagne», Re­vue Maroc‑Europe. Histoire. Économies. Societés, Rabat: ed. La Porte, 6, 1994, p. 129‑144; D. BRAMON, «La Ràpita del Cascall al delta de l'Ebre», en Míkel de EPALZA (ed.), La Ràpita islámica.... p. 109‑120; M. MARN, «El ribat en al‑Anda­los y el Norte de África», en Míkei de EPALZA (ed.). La Ràpita islúmica.... p. i2i‑i30; C. MARTINEZ SALVADOR, El ribat en el Mediterráneo Ifriquiya y Al‑Andalus, dos ejemplos de religiosidad (siglos IX‑XI d. C.), Madrid: Departamento de Prehistoria y Arqueología, Universidad Autónoma de Madrid, 1994, 2 vol. (tesi doctoral d'Història, dirigida pel Dr. Sergio Martínez Lillo); F. FRANCO SÁNCHEZ, «Ràpites i Al‑Monastirs al nord i est de la península d'al‑Andalus», en Mílcel de EPALZA (ed.), La Ràpita islámica.... p. 190‑210. 

2. C. MARTÍNEZ SALVADOR, El ribat en el Mediterráneo Occidental: Ifriqiua y AlAndalus, dos ejemplos de religiosidad (siglos IX‑XI d. C), Departamento de Prehistòria y Arqueología, Universidad Autónoma de Madrid, Madrid, 1994, p. 399 (tesi doctoral d'Història, dirigida pel Dr. Sergio Martínez Lillo). 

3. C. MARTNEZ SALVADOR, El ribat en .... p.309. 

4. F. SABATÉ CURULL, Història de Lleida. L'alta Edat Mitjana, Lleida: 2003, p.20‑32. 

5. P. CATALÁ, «El Castell de l`Albiol», Els Castells Catalans, Barcelona: Rafael Dalmau ed., 1973, IV, p. 131-137. 

BIBLIOGRAFIA BÁSICA 

R. AZUAR RUIZ, La rábita califal de las Dunas de Guardamar (Alicante). Cerámica, Epigrafía, Fauna, Malacofauna. Alacant, Diputación Provincial de Alicante, 1989 (Col. Excavaciones Arqueológicas, l). 

D. BRAMON, «La Ràpita del Cascall al delta de l’Ebre», en Míkel de EPALZA (ed.), La Ràpita islàmica..., p. 109‑120. 

P. CATALA, «El Castell de l’Albiol», Els Castells Catalans, Barcelona: Rafael Dalmau ed., 1973, IV, p. 131‑13 7. 

Míkel de EPALZA, «Etudes sur le ribat islamique. Sa spiritualité militaire et ses traces archéologiques et toponymiques en Espagne», Revue Maroc‑Europe. Histoire. Économies. Societés, Rabat: ed. La Porte, 6, 1994, p. 129‑144. 

F. FRANCO SÁNCHEZ, «Ràpites i Al-Monastirs al nord i est de la península d'Al‑Andalus»,

Míkel de EPALZA (ed.), La Ràpita islàmica..., p. 190‑2 10. 

Míkel de EPALZA (ed.), La Ràpita islàmica: Història Institucional i altres Estudis Regionals, Sant Carles de la Ràpita: Ajuntament de la Ràpita / I.C.M.A. / Generalitat Valenciana / Diputació de Tarragona, 1993.

M. MARN, «El ribat en al‑Andalus y el Norte de Àfrica», en Míkel de EPALZA (ed.), La Ràpita islàmica.... p. 121‑130. Carmen MARÚNEZ SALVADOR, El ribat en el Mediterráneo Occidental: Ifriq¡ya y A l‑A ndalus, dos ejemplos de religiosidad (siglos IX‑XI d. C.), Madrid: Departamento de Prehistoria y Arqueología, Universidad Autónoma de Madrid, 1994, 2 vol. (tesi doctoral d'història, dirigida pel Dr. Sergio Martínez Lillo). F. SABATÉ CURULL, Història de Lleida. L'Alta Edat Mitjana, Lleida: Pagès editors, 2003.      

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres