ALMUNIA: EL SEU SIGNIFICAT EN ÈPOCA ÀRAB

L’Almunia del Penedès és un topònim o nom de lloc molt significatiu, d’època árab. Permet no sols comprendre el que hi havia en aquest lloc, perquè així ho anomenaven els àrab‑parlants, sinó també comprendre una part important de l’estructura de l’Alt Penedès, en els més de tres segles (del VIII al X) en que aquesta regiò estigué sota el domini dels àrabs musulmans (àrabs de llengua oficial, musulmans de religió).

En efecte, els topònims són una font important per a conèixer la història d’aquests tres segles, dels que cap font escrita, ni àrab ni cristiana, fa la menor referència. Permet assegurar la presència d’una societat àrab‑cristiana permanent i utilitzar així les altres fonts indirectes o colaterals de que disposen els historiadors, a més de la toponimia, per conèixer periodes històrics indocumentats de territoris actualment catalans: la geografia (en el que pot considerar‑se permanent, des d’aquesta època fins a l’època moderna), l’arqueologia (cultura material humana que pugui atribuir‑se a aquest periode i a aquella cultura islàmica) i la islamologia (ciència de les constants sociològiques que es donen, amb algunes variants, on es dona una societat musulmana).Sense voler esgotar encara tot el que la toponímia i les altres fonts històriques esmentades puguin donar‑nos sobre aquells tres segles d’història del Penedès, es poden demostrar les possibilitats d’aquesta metologia històrica com l’­anàlisi semàntic d’aquest topònim d’origen indubtablement àrab: Almunia.

Significat del nom

Almunia en àrab és un nom compost de l’article prefixat al (invarlable en gènere i número) i del nom femení sigular munia, que diccionaris com el Dozy tradueixen com “jardí vast" i el Vocabulista medieval "hortus" (hort/a).

Però no es tracta d’una horta qualsevol. La comparació de la situació de l’Almunia del Penedès amb les altres Almunia o "hort", recollides per Asín Palacios (cal posar en dubte l’origen àrab de la Almuiña gallega i la Almuña asturiana), així com les referències de textos àrabs a “munias” concretes permeten precisar que aquella paraula podria traduir‑se per "finca amb jardins frondosos i abundancia d’aigües i productes hortícoles”.

Els topònims que encara queden en la Península Ibirica (l’antiga Al‑Andalus dels àrabs) es situen precisament junt a rius o en zones riques en aigües, com la del Penedès junt al riu Foix: les que es situen en zona d’Osca (Almunia del Romeral, sobre el riu Guadalzalema, de nom àrab; Las Almunias, també sobre un riu amb nom àrab, l’Alcanadre, i també en el Somontano, Almunia de San Lorenzo, a la Ribagorça pre‑pirenaica; Almunia de San Juan, en els afores de Montsó; Almuniente, en la zona de regadiu del sud d’Osca). També estan en zones fluvials l’Almunia de Doña Godina, junt a l’Alpartir i el Jalón (provincia de Saragossa), i l’Almunia d’Alzira, junt al riu Xúquer.

Més significatives són encara les "munias" esmentades en textos històrics àrabs: la de Toledo, junt al Tajo, on es solien retirar els soberans de la ciutat, i la de València, anomenada "d’Abdelaziz", del rei àrab que la va ocupar, a l’altre costat del riu Guadalaviar i davant de la capital. Aquest aspecte palatí i cortesà de les "munias" ens permetrà aguaitar, més endavant, el paper comarcal d’aquest topònim. S’explica també recorrent a l’etimologia àrab de la paraula munia, remontant‑nos al Coran.

L’etimologia corànica de la paraula "munia"

La paraula àrab “munia” no apareix com a tal en el Coran, llibre sagrat i clàssic literari dels àrabs, el llenguatge del qual sobresurt i amara el lèxic dels arabe‑parlants. Però sí apareixen altres paraules que il·luminen el significat que els àrabs donaven a aquells horts o "munias" (en àrab, el plural és “munà”).

En primer lloc, aquesta paraula està en relació amb verbs i noms que signifiquen “desig”, "il·lusió", "ansia de plaer". Son il·lusions plaents, especial ment del Paradís. Però són moltes vegades il·lusions enganyoses, que Déu permet per a castigar als homes o que del Dimoni, Satanàs, consegueix inculcar en els cor humans. Es tracta de “seduccions enganyoses”, lluny de la realitat, de d’envejes entre persones. Són “fantasies”, agradables, però irreals.

El plaer que produeixen aquests "somnis" s’expressa en el Coran en varis versicles que es refereixen a l’emissió de l’esperma masculí, el semen masculí, el semen creador que s’ejacula, barrejant‑lo amb els líquids femenins, el  plaer del coit. Els humans viuen aquell moment de plaer, però és Déu qui crea, i l’home només recorda aquell moment com un somni del passat.

Així és com la “munia” és una horta amena, però forma part dels plaers efímers d’aquesta vida. Positivament, és un jardí que representaria una imatge del jardí celeste, del Paradís promès per~) mai merescut. És un hort plaent, però fugaç i terrenal i l’esperança del premi celeste.

De fet, el verb coránic tamannà  ("anhelar", “desitjar") i la paraula amani ("desitjos", “il·lusions") tenen un caràcter més negatiu en el Coran que l’ús que els àrabs fan d’aquests termes. En l’actualitat, les felicitacions utilitzen aquest verb per a desitjar benaurances futures i aquella paraula per a expressar els somnis folls però plaents.

La “munia" com a finca d’esbarjo

D’aquestes consideracions filològiques i històriques es poden deduir algunes conseqüències per a aplicar‑les, amb força probabilitat, a la realitat concreta de l’Almunia del Penedès.

Seria segurament una finca o propietat rural. Seria frondosa, abundant en aigües, un jardí de rics conreus, almenys en relació amb les altres terres de la comarca.

El caràcter plaent del paratge no excluiria una rentable productivitat agrícola. Estaria aprop, però no molt distant, d’una ciutat o sojarn permanent del governador de la regió, propietari de la finca, on es retiraria a vegades o vindria a visitar per controlar la seva productivitat. Es conegut l’”absentisme" dels rics terratinents musulmans, que habiten en les grans ciutats peró treuen gran part dels seus recursos de les seves finques: gràcies al coneixement de noves tècniques (de conreu, d’­extracció d’aigua, d’empelts, etc.) i de les necessitats del mercat i de la seva demanda, les seves visites regulars a les seves finques rurals marquen un fecund complement de la ciutat i el camp, característic de l’economia i de la civilització musulmanes, fundamentalment urbana i urbanitzadora dels espais peri‑urbans i inter­-urbans.

Però davant d’altres entitats rurals, com les "alquerías" o els llogarets, les “almunias” representen uns centres de producció agrícola particularment feraces i plaents.

Igual que altres topònims comarcals, relacionats entre sí i exponents d’una forta estructura d’implantació humana en el Penedès en época musulnana, l’Almunia revela una certa riquesa agrícola i una jerarquia social de la població. Però aquest estudi global de la comarca está encara realitzant‑se. Permetrá conèixer millor tres segles molt específics de la història d’aquesta regió catalana.

Dr. Mikel de Epalza Universitat d’Alacant.

Antistiana, nº 9, gener 1990. La Ràpita (Alt Penedès)

Les frontres de la Península poden ser, com és obvi, terrestres o bé marítimes, per la qual cosa l’estudi i la perduració de les distintes ràpites andalusines serà ben divers.Les establertes al llarg de la frontera interior -frontera mòbil, per tant- desapareixeran quan ja no quedinsituades en els límits del territori de l’islam o bé es convertiran en oratoris, en centres de pelegrinatge o d’enterrament de devots, en hospederies, en llocs de guarda de camins, etc. Cas de què caiguin a mans cristianes podran – o no- ésser reconvertides i destinades a altres funcions. 

El Delta de l’Ebre va ésser, indubtablement, una important zona fronterera de l'islam andalusí. L'establiment d‑una ràpita al seu entorn conjugava, per una banda, el doble control de la costa nordoriental i l'entrada al curs del riu. Per l'altra, dominava el pas del camí que, des d’Amposta i pel litoral travessava La Sènia pel pont dels Estretets a la vegada que, amb el convenient enllaç de senyals amb Tortosa, s'hi afegia el de l’interior que passava entre les serres del Montsiá í de Godall, cap a la foia d‑Ulldecona. Combatents que feien ribat a les goles de l'Ebre ja són esmentats en la crònica de l'any 236/850 del Mutabis d‑Ibn Hayyan. Pel que fa als mèrits espírituals que hi obtenien,cròniques posteriors assenyalen que Abd al‑Malik b. Habib, un dels alfaquins més importants del segle IX, hauria dit que a qui es feia murabit a la ràpita del Delta i practicava el dejuni li serien perdonades les seves faltes durant seixanta anys.

Ara, de 1'edifici no en resta cap vestigi però el seu pou (ja li deien "de les Figueretes”?) almenys els hi va assegurar l'aigua. Oue tot sigui –diuen- a fi de bé.

NOTA DE LA REDACCIó: Aquest article de la Dra. Dolors Bramon, de la Universitat de Barcelona ha estat publicat paral·lelament amb la revista "Serra d'Or". El Grup d­Estudis Rapítencs vol agraïr públicament la bona disposició de l’autora a l'hora de col·laborar d'una manera tan brillant en la publicació "Antistiana".

Los "ribat" solían estar en lugares aislados, solitarios, yermos, pero de paso o en la costa. Y siempre en alto. Parece que los almorávides y los almohades construyeron muchos "ribat" en zonas fronterizas con los cristianos, sobre viejos caminos reales o sobre entradas de puertos. Avanzando a la reconquista y tomados estos edificios, los cristianos los entregaban a las órdenes monásticas de San Benito y Santo Domingo. Los monjes se establecían allí sin más, o adaptaban la máquina a sus necesidades. Que yo recuerde ahora, en España “ribat" no queda ninguno en pie. Sé, en cambio, que perdura vivo su nombre en toponinías camineras y costeras, aunque adecuadas a las lenguas hispánicas: “arrabida”en portugués, "rábida" o "rábita” en castellano, y "ràpita" en catalán. Curiosamente estos "ribat" no han dado lugar a municipios, salvo Rabat en Marruecos  y Sant Carles de la Ràpita en Catalunya.

De fet, al llarg del terme s’han trobat fins a quinze jaciments, aproximadament, que manifesten una densitat de població notable i dels que destacaríem per la seva importància la vil·la situada davant de l'ermita (o església?), possiblement paleocristiana, de Santa Tecla (és curiós observar la seva dedicatòria tarragonina).

Per analitzar aquesta metodologia convé recordar algunes realitats històriques i toponímiques que serviran de base per la recerca.

Des del punt de vista històric, els àrabo‑musulmans van dominar espais o territoris catalans durant quatre segles i mig: durant gairebé tot el segle VIII van dominar les principals vies de comunicació, fins a Narbona, als segles IX, X i probablement part de 1'XI, tenien tota la Catalunya al sud del riu Llobregat; fins a mitjans del XII ‑quatre segles i mig‑, la cultura i la llengua àrabs eren totalment dominants a les planures de 1'Ebre i els seus afluents, amb centres urbans importants, com: Tortosa, Lleida; Balaguer i Fraga. Aquest gairebé mig mil­leni és un periode suficientment important de la història d’aquestes terres.

Al mateix temps, aquest estudi "comarcal" ‑amb gran flexibilitat per a definir els límits d'una comarca: en principi, 1'esplai pla que la visió humana abraça, voltat de muntanyes o per la mar‑ permet explotar al màxim 1'estudi de tota la toponímia d'una zona, amb tots els seus elements, i ‑al mateix temps- comparar‑la amb la d'altres comarques, catalanes o d‑altres regions de l'antiga Al‑Andalus. És el que hem fet en el Penedès, partint del topònim La Ràpita (8).

Molt veí, però en un fondo de la muntanya, es troba el topònim Bovera. A més del seu significat palès en català, podria tenir una etimologia àrab, relacionat amb tots els "bous" de la Península, que són una transformació per homofonia del buwaib àrab, “petit pas de muntanya" (17). De fet, fins ara, aquest fondo de muntanya és pas per als que volen pujar a peu cap a la costa, també.

Anteriores al siglo X, J. Oliver Asin, menciona las rábidas que se encuentran en la provincia de Lleida y cerca de Albarracín y, posteriormente una Rábida en Salamanca . Y ya en el siglo X, una en Toledo y otra en Talavera. Otras rábidas son las del Rebat, barrio de la localidad de Abrera (Baix Llobregat) , La Ràpita (Alt Penedès). Más al sur están la Ràpita cercana a Reus y la de Almoster; así como la de Vallfogona de Balaguer (Lleida), la Ràpita de San Carles de la Ràpita (Tarragona). Más al sur la Ràpita de Moncofa (Valencia), así como las existentes en la propia ciudad de Valencia, especialmente la de la torre situada a la desembocadura del Turia. Al lado de Gandía está la rábida de Bairén; encontramos otra en Denia. Y menciones en Elche, Xàtiva, Benissa (Alicante). Mención aparte , por su conservación y los datos que aportó, merece la pena señalar la encontrada en las dunas del Guardamar, cerca de la desembocadura del Segura.

La ràpita consistía básicamente en un recinto fortificado donde  los “morabitos” tenían su residencia para luchar por la guerra santa, vigilar determinada zona fronteriza y, al mismo tiempo,  practicar la mediatación, la enseñanza religiosa y  el fortalecimiento espiritual ( que es lo que precisamente quiere significar el término “ribat”).

Su función no era militar, sólo servía para la autodefensa, y por tanto no pertenecía a una línea de fortificaciones. Aunque solí estar situada en un lugar peligroso. “El que moria en la guerra santa iba al cielo, pues bien, el que moría a la Ràpita, también”.

Era una institución financiada por un particular.

 Desde el punto de vista formal el edificio  solía presentar una planta cuadrada o rectangular de dimensiones variables. Poseía muros altos y gruesos que le daban un carácter de fortificación. Estaba cerrado herméticamente hacia su interior, donde existía un patio central a cuyo rededor se distribuían una serie de estancias y salas en dos pisos. Una de estas habitaciones era una mezquita que tenía una pequeño minarete.

La Ràpita del Penedès.- Las incursiones árabes en tierras catalanas comienzan a finales del año 712, conquistando Barcelona hacia 717-718.

P.Guichard sitúa pronto en la comarca del Penedès un área de poblamiento bereber, procedentes del norte de África, entre los siglos VIII y X, que habría dejado topónimos  como Madyuna (Mediona), Labid (Lavit) y Yellidasen (Gelida), entre otros.

(Joan Torrents i Sivill: La Ràpita : un resto de presencia islàmica.  LA FURA nº 918, 7/13 abril 2000)

 No faltan pruebas, desde luego, de la instalación de beréberes en la Marca Superior, cuyos nombres han quedado en algunos de sus asentamientos: los Awsaya en Oseja, los Hawwara en Fabara, los Miknasa en Mequinenza; la puerta Cineja de Zaragoza conserva el nombre de la tribu Sinhaya. El sitio de Monzalbarba fue «residencia» (manzil) de beréberes, cuyas instalaciones pueden indicar también algunos topónimos formados por barba- y sus variantes. Además del castillo de los Zanata en Huesca y/o Zaragoza, y cerca de esta ciudad la «cuesta» de Malila (hoy seguramente Velilla de Ebro), atestiguando allí ese linaje. Limitando la cuenca del Ebro por el sureste, y en tierras hoy aragonesas, aparecen importantes asentamientos de beréberes integrados en la Marca Media pero participando en campañas del poder central contra la Marca Superior, o en alianzas y rivalidades con los caciques de ésta; tales beréberes son principalmente los Tihalt, entre Zaragoza y Soria ocupando Ateca y Pozuel de Ariza, los Razin de la Sahla de Albarracín, y los Gazlun de Villel y Teruel, cuya actual provincia englobó también zonas de Santabariya, donde dominaron los Zannun y grupos Awsaya.

La fortificació islàmica

 Si d'una banda s'esdevingué la fortificació de la banda cristiana, de l'altra, també es fortificà la frontera islàmica. Aquesta altra realitat és molt menys coneguda, però cal conèixer‑la per a poder entendre tot el conjunt. D'altra banda, els estudis fets aquests darrers anys, en bona part publicats a Catalunya Romànica, han permés que avancessin força els coneixements sobre aquesta altra cara de la frontera. 

El procés de fortificació d'aquesta frontera degué ser progressiu. En un primer moment, l'estat andalusí fortificà unes ciutats i, segurament, féu fer unes fortificacions que delimitaven la frontera i. sobretot, defensaven uns llocs de pas. Aviat també es degueren edificar les primeres ràpites. Amb el temps, en augmentar el poder i els atacs dels cristians, la xarxa de castells que defensaven el territori també augmentà. Alhora, degueren crear‑se nombroses torres de guaita i, fins i tot, es degué esdevenir la fortificació de les nombroses explotacions rurals disperses. L'inici de tot aquest procés s'esdevingué als segles IX i X, quan hi havia un predomini del poder musulmà a la Frontera Superior (al‑Tagr al‑'ala), i es va acabar als segles XI i XII, quan el poder dels cristians era més fort i la situació andalusina esdevingué desesperada.

D'acord amb el que sabem, podem establir, doncs, una divisió entre diversos tipus de fortificacions: les sudes i els palaus urbans, els primers castells, com per exemple el Castelló de Torreblanca, els castells més tardans, les ràpites, com la Ràpita de Balaguer, les torres de guaita o almenares, algunes de les quals circulars, i, finalment, les torres o "borges" que defensaven les explotacions rurals, les almúnies, com la d’Algorfa o la de Solibernat.

 Sudes i ciutats

.En totes les ciutats islàmiques hi ha una suda i una mesquita. La suda o alcassaba de les ciutats de Lleida i de Tortosa era situada al cim d'un turó. La de Lleida era en el planell on ara hi ha el castell del Rei. Les úniques restes que es conserven són a la muralla del nord, datada als segles X o XI. En l’altra gran ciutat de la Catalunya islámica, segons la descripció d'al‑Himyari, "l'alcassaba de Tortosa ocupa el cim, en forma de plana, d'un turó extens". Actualment el castell de la Suda o de Sant Joan, situat on hi havia l'antiga fortalesa andalusina, tot i seguir el mateix perímetre que a l’época musulmana, correspon en bona part a construccions del final de l’edat mitjana o ja d'època moderna. 

A la ciutat de Balaguer, podem distingir I'existència d'una suda i d'un primitiu nucli de població fortificat. La Suda de Balaguer o Castell Formós, del final del segle IX, té una longitud màxima de 140 m i una amplada màxima de 70 m. Al sector nord s'hi aplicà un projecte preconcebut i plenament islàmic, típic de les fortificacions dels segles VIII i IX. Als extrems hi ha sengles torres d'angle; al mig també hi havia una una torre imbricada amb el mur. Entremig d'aquestes tres torres, hi havia sengles torres albarranes. separades de la muralla. Les torres albarranes foren edificades sobre una lliça, que tenia una amplada d'uns 2 m i acabava amb l'escarpa o marge interior del vall.

 Hom considera que el Pla d'Almatà de Balaguer era el nucli inicial de la ciutat islàmica de Balaguer, que segurament va néixer a la segona meitat del segle VIII i que arribà al seu moment més bo al segle XI. Podent destacar les característiques de la seva muralla. defensada per nombroses torres, de les quals se n'han conservat vint‑i‑quatre. La part inferior és feta amb carreus força grossos; la superior s'alçava amb blocs de tàpia. D’altra banda, cal destacar la trama ortogonal de la xarxa viària d'aquesta ciutat primerenca i. així mateix, la troballa, durant les excavacions que s'hi han fet aquests darrers anys, d'uns forns de terrissa, del segle XI, situats al sector nord‑oest. 

Qàl’at i hisn.

S’ha escrit bastant sobre els castells musulmans. Cal assenyalar d'entrada que segurament hi ha notables diferències entre els que es poden datar per exemple als segles IX o X i els fets als segles immediatament precedents a la conquesta cristiana, això és, entre els fets per l’estat de Còrdova o bé els edificats pels estats de taifes. Podem pensar que potser els primers eren més aviat un lloc on es podia estar una guarnició que defensava la frontera. En canvi, sobretot els fets a partir del moment en què el poder cristià es féu més fort, tendiren a tenir uns trets característics comuns, que en alguns aspectes recorden els trets que tenien alguns dels castells cristians més antics, d'abans de la feudalització de la societat. El castell de la frontera de l'Ándalus (bisn, plural husún), sobretot a la darrera etapa, es degué construir inicialment amb una doble finalitat. D'una banda, servir de lloc de refugi. Era, per tant. un gran recinte, sovint encimbellat, d'una manera semblant als castella que hem descrit més amunt. D'altra banda, sembla que també podia tenir una funció administrativa o jurisdiccional amb relació a un territori, el qual generalment coincidia amb un conjunt de petites comunitats unides pel fet d'ocupar un espai ben delimitat, per fer ús duna sèquia comuna o pel fet de trobar‑se al costat d'un camí de persones o ramader, etc. S'ha remarcat que alguns d'aquests castells més importants, que corresponen a llocs centrals. van mantenir fins i tot el nom llatí anterior a la conquesta islámica (com Montmagastre, Llorenç o Meià ), aixó podria fer pensar en una certa continuïtat d'alguns lloes centrals al llarg de tots els segles de l’alta edat miljana. Entre els castells pertanyents a una primera etapa, podem esmentar algunes de les fortificacions que delimitaven la plana central catalana i que defensaven les vies de comunicació més importants. Cal assenyalar que algunes d'aquestes primeres fortificacions duien el nom de qàl’at, com la de Carratalà o la de Castelldans (Qál'at al‑Hamir). L'existència d'aquesta línia de defensa. que limitava l’extrem septentrional de les terres sotmeses a l'islam. ja havia estat assenyalada pel que fa a l'Aragó (Bazzana‑Sénac. 1995). 

Segurament, d'aquest primer moment podem esmentar el castell de la Maçana, el de Castelló de Torreblanca, citat més amunt, el castell de Castelldans i algunes altres fortificacions situades a la zona de Cervera, com la del Canós, a la zona de Guissona, i potser la de la Morana, entre altres. Del Castelló de Torreblanca es conserva un llarg pany de mur que fa 23,5 m de llarg, fet amb carreus ben escairats, acabat als angles amb sengles torres cantoneres de planta quadrangular. Hom el pot datar cap al segle IX.

Si ens n'anem més cap al sud, hem d'esmentar el castell de Siurana (Priorat)­, segurament també n'hauríem trobat algun altre als extrems del Camp de Tarragona o a la Conca de Barberá. El castell de Siurana és una de les fortificacions rurals islámiques més grans conservada  a Catalunya. Una gran muralla, feta als segles IX o X, dotada d’una torre massissa semblant a la dels Castellassos, barrava el pas del sector poblat, situat a l’extrem oest del cim de la mun­tanya.

 Ja hem esmentat el castell de Carratalá (Segriá), situat sobre el Segre i que s’estenia segurament per tota la cresta d'un tossal allargat, amb una longitud d'uns 150 m. Al proper hisn de Gebut trobem una construcció amb una planta básicament trapezial (possible mesquita), amb les restes de diverses torres (vegeu l'acurada planta de la pág. 233, del volum XXIV de la present obra) i de possibles sitges. Al castell de Llorenç , Noguera), situat al cim d'un encinglerat tossal, hi havia una cisterna, construcció usual en molts d'aquests castells. Totes aquestes fortificacions del districte de la madina de Lleida han d’ésser datadas força abans del any 1000. El hisn de Torrent (Baix Cinca) és un recinte que fa uns 45 m. de llarg  i ocupa tot el planell superior d'un tossal. En un dels extrems segurament hi havia una cisterna, tal com trobem a la punta meridional del proper Castellás de Vilella. Ambdós han estat datats al segle XI. Pel que fa al de Torrent, és molt interessant l'estret lligam que sembla que hi havia entre la fortificació i el lloc de poblament que s"adossava  ‑i encara s'adossa‑ a la falda del tossal. Al notable castell d'Os (Noguera), que té un ampli recinte amb dues bestorres de flanqueig, també veiern, una estreta relació entre el lloc de poblament  i la fortificació, potser andalusina. Segons els estudis de J. Giralt, en un moment potser també tardà, al segle XI, sembla que es feren alguns petits recintes fortificats ( as-sakhara), com per exemple el d'En Txelis o el de Sant Salvador (Noguera), on la muralla de maçoneria s'adapta al relleu. A la regió de Tortosa, hem d'esmentar els husun molt notables d’Ulldecona, Miravet i, probablement, Mont‑roig de Tastavins. A Ulldecona (Montsià) trobem les restes d'una torre (que pot rebre el nom de celòquia) i d'un clos ampli, que podia fer de refugi o albacar. A Miravet (Ribera d'Ebre), s'han trobat nombroses restes de murs de  la fortificació central i dels recintes; tot plegat després fou ampliat i molt modificat pels templers. Mont‑roig (Matarranya) és una gran mola, on hi ha nombroses restes de construccions; és situada al centre de la plana solcada pel riu Tastavins. 

Torre o al-burg .

A part d'aquestes fortificacions més importants, cal assenyalar que, des de força aviat, bé que sobretot als darrers temps, immediats a la conquesta, molts dels pobles petits, tinguts per una comunitat gentilícia o cedits per l’estat a algú, van ser fortificats amb la construcció d'una torre o burg. En tenim exemples  de la primera època i també dels darrers segles medievals. Cal tenir present que, després de la conquesta del comte de Barcelona, sovint aquests llocs de poblament reberen el nom de “torres”. De vegades  també rebien el nom d'almúnies, mot pres del món mu­sulmà. Pero segurament el nom àrab veritable era burg o torre, tan fructífer a l’hora de crear topònims (des de Burjassénia, al Baix Ebre, fins a les Borges Blanques, a les Garrigues, i a Burgebut i Utxesa, al Segrià). 

A la regió de Lleida s'ha intentat de diferenciar les "torres" d’un primer moment, situades a les terrasses fluvials, irrigables, de les “torres” d'un segon moment, situades als tossals de secá (García Rodríguez, 1987). Trobem un molt bon exemple de torre situada a1 costat d'una terra de regadiu a la torre del Moro o d'Algorfa, bastida sobre una sèquia, molt a prop del Segre. Encara actualment hom pot veure una magnífica torre feta amb grans carreus, anterior a l’any 1000. Prop seu hi havia un lloc de poblament.

La “torre” de Solibernat, acuradament excavada, era situada en canvi en una  zona de secà i encimbellada dalt d'un tossal. Pot pertànyer a un segon moment, en què es feren unes "torres" en terres mes allunyades del riberal i on la ramaderia hi devia tenir un pes fonamental. Sembla que a l’extrem est hi havia una torre i potser encara una altra a l'extrem oposat. Aquest establiment fou ocupat des de la fi del segle XI fins a mitjan segle XII

Tot i que ja en parlarem en estudiar el poblament, sembla que la zona on es construíren "torres", poblets fortificats, potscr fou més àmplia qup la situada a les contrades properes a les ciutats de Lleida i de Tortosa. Alguns establiments rurals protegits per una torre de planta quadrangular que trobem a la plana de Guissona i que foren abandonats poc després de la conquesta cristiana, en benefici dels pobles amb castell, també podien tenir un origen semblant; així, per exemple, el de la Coscollosa o el de Mallabecs (Segarra). Conèixer l’abast real d'aquesta forma de poblament es un tema molt interessant que caldrà estudiar molt més en el futur.

Per acabar, cal esmentar dues construccions que ens poden fer pensar en un nucli de poblament musulmà. En primer lloc, la torre trapezial de Castellfollit (Conca de Barberà), feta amb un sistema constructiu semblant al de la tàpia, i que potser cal relacionar amb un lloc de poblament proper. Possiblement correspon a un moment una mica anterior al de la conquesta cristiana de Siurana, de mitjan segle XII. Un darrer exemple, no tan segur com el precedent, es la torre de Vinaixarop (Baix Ebre), de planta circular, que cal relacionar amb un lloc de poblament, bé que és difícil de saber amb seguretat si fou feta abans o després de la conquesta de l’any 1148

 Rápites

Una rabita (o ribat) sembla que era una fortalesa, on els musulmans vivien amb un tipus de vida cenobític, dedicats a l’oració i a l’estudi; sovint fou també un focus de guerrers dedicats a la defensa del territori. A Catalunya, d'acord amb la toponímia, hi havia ràpites al Penedés, al Camp de Tarragona, al delta de FEbre, al Priorat i a tocar de Balaguer, indrets ben estratègics per a la defensa del territori. Al Magrib, ha estat estudiada, per exemple, la rabita de Sousse, datada l'any 821, formada per un recinte quadrangular, amb una torre rodona angular en cadascun dels angles (menys al del sudest) i una bestorre al mig dels costats est, nord i oest. Al sud, s'obria la porta (SCALES, 1993). També es coneix, per exemple, la rabita de Tit, feta molt més tard pels almohades, prop de la costa atlàntica. A l’Àndalus, la més ben estudiada és la de Guardamar, a l'extrem sud del País Valencià. Era formada per 21 cel‑les que s'estenien en tres conjunts, arrenglerats d'est a oest. Les construccions començaren a la segona meitat del segle IX i s'abandonaren al segle XI. La seva finalitat, com la que es féu a Tortosa, era la protecció de la costa (Azuar, 1990). Les restes de la rabita mes ben conservada són situades al castell de la Ràpita (Noguera). Tot i no ésser tan espectaculars com les trobades al nord d'Àfrica o bé com les descobertes a Guardamar, el fet que hi hagi restat fossilitzat el topònim "ràpita" fa que sigui prou segur el seu origen. Hi ha una torre de planta rectangular que fa 5,5 m d'ample per 10,6 m de llarg. Els grans carreus que formen els seus murs són col‑locats al llarg i de través. A la base dels murs té una sabata lleugerament esgraonada formada per tres filades. Ha estat datada al segle IX, en el mateix moment en qué es feien les muralles de Balaguer. 

Torre de guaita i manzil

Les torres de guaita (talaia, tali'a; almenara, al‑mani~ra; hirassa) servien per a ter senyals de foc o de fum, amb llum o fins i tot amb so. Segurament aviat tingueren una planta circular. Podem esmentar com a exemple més estudiat la torre de Campvim (Noguera). També, en aquesta mateixa comarca, segurament hauríem trobat altres exemples, com la torre de Cérvoles, de la qual es conserven, peró, molt poques filades. Totes dues són situades al cim d'una muntanya, en un lloc molt estratègic, que encara avui fa de partió entre diversos municipis. Així mateix ens podem plantejar, per exemple, quina era la funció de la fortificació, ara molt malmesa ‑ha rodolat pels vessants del tossal afuat‑, que hi havia al cim del Monfred, al Segrià. 0 bé la situada al cim del tossal de Montmeneu, en aquesta mateixa comarca. Així mateix, també cal aclarir la funció de petites fortificacions com la dels Budelis, la d'Enviure, la del Pilaret de Santa Quitéria, aquesta darrera forga difícil de datar. En algun cas, ha estat proposada una possible relació d'aquestes construccions amb vies de comunicació importants. Algunes ja són, peró, d'un moment tardá, molt proper al de la conquesta cristiana. Així mateix, d'acord amb la toponímia, hom pot suposar que hi havia també uns llocs de poblament que tenien com a finalitat principal fer d'albergs, de centres de proveíment o d'hostals. Rebien el nom de manzil. Han donat lloc a diversos topónims, com Massalcoreig o Massaluca. Caldria també aclarir la funció de construccions segurament mes velles com la torre de tàpia de la Força d'Estany, situada sobre el lloc de Gos (ipsum Cursum, l’any 1168), que cal relacionar amb l’existència d'un lloc de pas, d'una via important. Ha estat assenyalada, d’altra banda, l’existència d'una sèrie de torres i de fortificacions que permetien, per exemple, la relació visual al llarg del curs de l’Ebre. Pel que fa a aquest aspecte són interessants els estudis fets per Scales  (1990), on s'analitzen les possibles relacions visuals de cadascuna de les fortificacions. (Catalunya Romànica, vol.XXVII,  pàg. 38-40. Barcelona 1998. Ed. Enciclopèdia Catalana. )